L'ASTRONÒMICA

Conferència de l'Astronòmica de Sabadell. Lola Balaguer, 23 d'abril de 2025

Avui parlaré d'un tema que potser és una mica més diferent del que esteu acostumats: “No hi ha planeta B, cuidem la Terra”. Us intentaré explicar una mica per què ens interessa o per què ens ha d'interessar a tots el tema de la sostenibilitat.

La primera imatge que us poso aquí (figura 1) la va dissenyar un científic de la Universitat de Reading d'Anglaterra, que reflecteix l'evolució de la temperatura del planeta. Un pot anar a aquesta web i treure l'evolució de la temperatura del seu país o de la seva regió. I és molt visual, ja que es veu perfectament com hem passat de temperatures més fresques (color blau) a temperatures més càlides (color vermell) des del 1860 fins a l'actualitat.

Figura 1. Evolució de la temperatura a Espanya

Jo fa 18 anys que treballo al grup de Gaia, així que no puc evitar posar una imatge d'aquest satèl·lit per explicar el que sigui (figura 2). No és una sola imatge, sinó que és una representació de dades. Ja sabeu que Gaia és un satèl·lit d’una missió espacial de l’ESA (Agència Espacial Europea), i que ha estat 11 anys mesurant i fent el mapa més precís de la nostra galàxia. Ha mesurat 2.000 milions d'estrelles, que correspon a l'1% de la galàxia, ja que la nostra galàxia conté uns 200.000 milions d'estrelles.

Figura 2. Imatge de la nostra galàxia amb les dades de GAIA

L'any vinent es publicarà un nou catàleg de les dades de Gaia, i el 2030 es publicarà el catàleg complet. O sigui, que encara que la presa de dades d'aquesta missió ja s'ha acabat, encara s'hi està treballant.

Però no vinc a parlar de Gaia, el que us volia dir és que cada estrella de la nostra galàxia ha de tenir uns quants planetes al seu voltant, de manera que el nombre de planetes que hi ha a la Via Làctia ha de ser enorme. I amb tanta varietat, segur que hi ha planetes que són habitables, com ara la Terra o semblants, o que entren dins d'alguns paràmetres que poden ser habitables. Però aquest no és el problema, el problema -pel qual diem que no hi ha planeta B per als humans- és l'enorme distància que ens separa d’ells. No podem viatjar a cap planeta.

Si es pensa en la distància que hi ha a l'Estació Espacial Internacional, veiem que está molt a prop, a tan sols 350 quilòmetres. Si anem a la Lluna, la cosa ja es complica, ja que es troba a uns 360.000 quilòmetres. Arribar-hi ja és una mica més difícil i, de fet, per això no s’hi ha anat des de fa temps. La següent escala són els 80 milions de quilòmetres que hi ha fins a Mart. Hi ha projectes i desitjos d’enviar humans a Mart, però és molt més complicat i tecnològicament encara no estem preparats. Com diu un company meu, Jorge Hernández Bernal: "Estem més a prop de no tenir res per menjar que d'arribar a Mart".

Però si els humans algun dia hem d'anar a un altre planeta, haurem d'anar a un altre estrella, els altres planetes del Sistema Solar no ens serveixen com a habitables. I l'estrella més propera, Pròxima Centauri , està a uns 40 bilions de quilòmetres de nosaltres, que són més de quatre anys llum. Per arribar-hi, si es pensa en la velocitat més ràpida d'una sonda espacial actual -la Parker Solar Probe- que es mou a gairebé 200 quilòmetres per segon, a aquesta velocitat trigaríem 7.000 anys. Així doncs, ja no estem en una escala humana. I això només seria per anar a l'estrella més propera, que no tindrà necessàriament un planeta habitable.

A més, hi ha el petit detall que al planeta Terra vivim 8.200 milions de persones. Aleshores, qui anirà a un altre planeta si és que hi ha un planeta on anar? Com diu Michel Mayor, premi Nobel pel descobriment dels exoplanetes: "Malgrat l'increïblement immens nombre gran d'exoplanetes a la nostra galàxia, si la Terra es torna inhabitable, la humanitat no té una altra opció. No hi ha una possibilitat real de migrar a un altre planeta, no hi ha un planeta B”. D’aquí ve el títol de la xerrada, encara que el que us vull explicar són coses relacionades més amb la sostenibilitat de la Terra.

La contaminació lumínica

Pels astrònoms, el primer problema de sostenibilitat és, òbviament, la contaminació lumínica.

Jo vaig tenir la sort de començar fa 18 anys amb la meva tesi doctoral a la Universitat de Barcelona. Vaig ser part de l'equip que va fer una campanya de mesurament de contaminació lumínica per tot Catalunya. Vam muntar un pla pilot d’avaluació de contaminació lumínica que va donar peu a la primera llei d’ordenació ambiental d’il·luminació de la Generalitat de Catalunya. Aquesta llei va ser la primera a nivell estatal després de la de La Palma, a les Canàries, a causa dels observatoris astronòmics que hi ha allà.

Hi ha moltes definicions per a la contaminació lumínica, però bàsicament és qualsevol efecte advers de la llum artificial que inclou difusió al cel: l'enlluernament, la intrusió, el desordre d'ús, el malbaratament d'energia. És una gran pèrdua, no només d'energia i de contaminació a molts nivells, sinó, sens dubte, també una pèrdua cultural, del coneixement del cel. El cel és de tots i tots hauríem de ser capaços de gaudir-lo, i això, per desgràcia, no passa.

A més a més, resulta que la contaminació lumínica no és un problema local sino global. Si contaminem en un lloc, afecta molt més enllà. Us mostro una imatge presa des del Pic del Voltor, a Javalambre, (figura 3) i des d'allà es pot veure la llum de Barcelona, que és a 300 km de distància, la llum de València (a 100 km) o la llum de Madrid (a 200 km).

Figura 3. Horitzó vist des de Javalambre

Quan els astrònoms o els científics veiem un problema, el primer que fem és mesurar-ho. Hi ha molts projectes de mesura de contaminació lumínica, però us explicaré el nostre, que té dues parts i que a més està relacionat amb Gaia.

D'una banda, vam desenvolupar un fotòmetre per mesurar la lluentor del cel. Hi ha molts tipus de fotòmetres, però aquest té la gràcia que se'l pot construir un mateix. Es compren les peces a Alibaba , t'arriben a casa, t'ho muntes i tens el teu fotòmetre. Va ser desenvolupat pels nostres companys de La Corunya i Vigo. D'altra banda, el nostre company Eduard Massana va fer el model per a l'obtenció de la brillantor natural del cel. Perquè el cel natural no és constant, com ja sabeu, de vegades hi ha Lluna, de vegades es veu la Via Làctia, de vegades hi ha aerosols, etc. Tot això sense comptar els núvols que també s'hi poden incloure.

La gràcia d'aquest projecte és que el fotòmetre envia la dada actual que veus i el model diu el que hauries d'estar veient, i és aquesta diferència la que dóna el nivell de contaminació. I tota la part estel·lar, el model ho obté de les dades de la missió Gaia. Això és el que ha fet que el nostre equip acabés treballant en aquest projecte.

Però la contaminació no és només un problema per als astrònoms, sinó que té efectes per a tots els éssers vius. Més del 50% dels éssers vius –la gran majoria– són d'hàbits nocturns. El 80% de les papallones, el 65% de les aus que migren, ho fan de nit. Si canviem la nit estem afectant els seus patrons de migració. El 93% dels amfibis i la gran majoria dels insectes també són nocturns. És a dir, que la contaminació lumínica té un gran impacte en tots aquests éssers vius.

El zooplàncton que ajuda a la depuració de laigua, amb llum no té una migració vertical i l’aigua no es neteja. Amb això, s'acaba provocant un efecte en cascada.

Als humans també ens afecta. Si de nit rebem llum blava, s'inhibeix la melatonina i provoca problemes de cronodisrupció , cosa que provoca problemes d'obesitat, diabetis, alzheimer , malalties coronàries, etc. O sigui que no es tracta només de la pèrdua d'un cel com a cultura o per a l'astronomia, sinó que els efectes van molt més enllà.

A més, és curiós veure a la foto de nit (figura 4) que els països del nord són els lumínicament més contaminats. Això passa amb gairebé tot tipus de contaminació. Els del nord som els que contaminem més.

Figura 4. Mapa terrestre nocturn

A més, posar llum on no cal és un malbaratament energètic clar i això té el preu d'una empremta de CO₂ més gran que augmenta la temperatura del planeta. El malbaratament energètic de la llum és un cas increïble. Des dels anys 70 s'ha duplicat la quantitat de llum que utilitzem per il·luminar, i és increïble que tenint LEDs –que són llums molt eficients i molt més barats– gastem més diners en electricitat que mai. Al contrari, ara es posen més llums, perquè és més barat.

I encara hi ha un altre efecte produït per la contaminació atmosfèrica: en il·luminar de nit hi ha reaccions fotoquímiques que es produeixen normalment de dia i que així també es produeixen de nit, provocant efectes de contaminació atmosfèrica de segon grau.

Per acabar, molta gent diu que la llum és necessària perquè és més segura. Hi ha estudis que demostren que no és cert, que il·luminar més no sempre vol dir més seguretat. De vegades es produeix el contrari, si s'il·lumina molt bé una zona i queda alguna cantonada que no està tan ben il·luminada, es converteix en focus d' inseguretat. El que és important no és il·luminar poc , sinó il·luminar bé i no il·luminar en excés. Aquest és sempre el missatge: més no és necessàriament millor.

Les escombraries espacials

Un altre dels temes que ens preocupa els astrònoms, i que ens hauria de preocupar a tots és el de les escombraries espacials. A la següent imatge (figura 5) podem veure que al voltant de la Terra hi ha un munt d'escombraries espacials. Es pot veure acolorida segons la mida. Hi ha uns 130 milions d‟objectes al voltant de la Terra de més d‟un mil·límetre; 1,2 milions d'objectes més grans d'un centímetre; i 50.000 objectes més grans que 10 cm. De tots ells només 10.200 són satèl·lits actius, tota la resta són escombraries.

Portem 60 anys de carrera espacial, durant els quals hi ha hagut més de 6.000 llançaments. Quan es llança un coet amb càrrega, el coet, el satèl·lit i la resta de peces queden flotant al voltant de la Terra. Portem 9.300 tones llançades a l’espai. I de tots aquests objectes que no fan res, que són escombraries, només n'hi ha uns 28.000 dels que fem seguiment. Hi ha una xarxa de telescopis que es dediquen a mirar on són les escombraries per avisar els satèl·lits actius que se'ls ve a sobre un tros d'escombraries. Això ja ha passat fins i tot amb l'Estació Espacial Internacional. Evidentment, només es poden visualitzar els objectes més grans.

Figura 5. Dibuix amb totes les escombraries espacials que hi ha al voltant de la Terra.

El problema que al voltant de la Terra s'ompli d'escombraries espacials és el que es coneix com la síndrome de Kessler. Quan s'arriba a una quantitat crítica de restes es produeixen col·lisions que alhora fan que hi hagi més trossos d'escombraries i cada vegada més col·lisions, fins que arriba un moment en què algunes òrbites importants són completament inútils. Estem parlant de les òrbites on estan els nostres GPS, totes les comunicacions que usem a la vida moderna. Avui dia no podríem viure sense mòbils ni televisors. Es tracta realment d'un problema força gros. Hem d'intentar evitar aquestes col·lisions en cascada i que es vagin omplint òrbites en què no es podrà enviar res més.

Des del 2002 hi ha una sèrie de recomanacions internacionals per a les agències que envien satèl·lits a l'espai, però no hi ha una policia internacional o inspectors internacionals. Només són recomanacions, i en principi totes les grans agències com l'ESA, la NAXA, etc. trossos. Antigament això no importava a ningú.

Aquestes òrbites de què parlem són diferents que l'òrbita on està situada Gaia. Gairebé tots els satèl·lits d'astronomia se situen a 1,5 milions de quilòmetres de la Terra, a l'anomenat punt de Lagrange 2, que és un punt estable. Allí és una altra cosa, encara que també les recomanacions són les mateixes, no són al voltant de la Terra. El que hem fet amb Gaia és que, quan ha acabat la seva vida útil, hem utilitzat el combustible que li quedava per posar-la en una òrbita cementiri, on sabem que no xocaran almenys durant 100 anys. D'aquesta manera, la nostra generació es lliura, però aquí queda això. Altres generacions ho treballaran d'una altra manera.

Una altra cosa són les òrbites més baixes. Els satèl·lits que orbiten en òrbites baixes, quan s'acaba la vida útil es desorbiten i es cremen contra l'atmosfera. Això està bé perquè deixa l'òrbita lliure, però estem contaminant l'atmosfera.

La prevenció de col·lisions es fa amb les xarxes de seguiment espacial. Molts telescopis –també un del Montsec– es dedica a mesurar ia informar d'on són tots aquests trossos. Us mostro un gràfic (figura 6) on es pot veure des del 1960 fins avui dia el compte d'objectes que hi ha al voltant de la Terra. En color blau tenim els satèl·lits (en ús o no); en color taronja tenim els trossos de coets; i en color gris tenim trossos que no se sap què són. Es pot veure que des dels anys 70 el creixement és exponencial.

Figura 6. Evolució temporal de locupació dòrbites.

Com a astrònoms ens preocupa molt l'eixam de satèl·lits Starlink , que pretén enviar uns 40.000 satèl·lits a l'espai. I és una sola empresa, perquè després hi ha més empreses privades i més països que volen fer el mateix. Es tracta d'un gran problema, i la Societat Espanyola d'Astronomia té un grup de treball dedicat a això, intentant que s'intenti minimitzar aquest efecte.

Quan els astrònoms prenem una imatge de l'univers moltes vegades apareixen traces a causa dels satèl·lits. Això afecta la fotometria, però encara més la radioastronomia.

El canvi climàtic

Parlant de l'atmosfera, no podia deixar de parlar-vos que les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle, com el CO₂ , que estan reduint l'atmosfera. Aquest és un dels efectes més patents de com el canvi climàtic d'origen humà ens està afectant. L'estratosfera s'ha reduït en 400 metres de gruix, i cal recordar que és la capa on hi ha la capa d'ozó.

Com a astrònoms també podem pensar si el canvi climàtic pogués ser degut al Sol. Fins als anys 60 es podia pensar que sí perquè la irradiància del Sol augmentava al mateix ritme que la temperatura terrestre (figura 7), però des de llavors s'ha vist que la irradiància del Sol ha disminuït mentre que la temperatura terrestre s'ha disparat. Per tant, ja està demostrat i acceptat que tot el canvi de temperatura, tot l'escalfament global, és d'origen antropogènic. Som els homes els que provoquem que la Terra augmenti de temperatura.

Figura 7. Irradiància del Sol i temperatura terrestre al llarg dels anys

Els científics van aconseguir convèncer els polítics i aquests van signar els acords de París. En aquella època es va calcular que un augment de temperatura fins a 1,5 graus era soportable per a la Terra, però que a partir d'aquest valor ja era perillós. Actualment ja ha augmentat 1,3 graus. Dels acords de París ja ningú no se'n recorda, i amb l'escenari més optimista, arribaríem a final de segle amb un augment d'1,9 graus. Però si seguim com ara i no fem res més, la temperatura pujarà 2,7 graus. Cal pensar que, a partir de 3 graus, els models ens diuen que seria catastròfic, i que entraríem en allò que anomenen un tipping point , és a dir, una escala de catàstrofes en què la Terra no seria capaç de refer-se. Bé, més ben dit, allò que està en perill no és la Terra sinó l'habitabilitat de la Terra. És un problema dels humans, de la nostra civilització.

Per tant, no estem fent prou. Hauríem de millorar molt per no arribar a aquest nivell dels tres graus. Hi ha estudis que diuen que el 10% més ric de la població emet gairebé la meitat de tot el CO_{2 ,} mentre que el 50% més pobre només és responsable d'un 10%. Un altre estudi diu que els països desenvolupats som responsables del 92% de l'excés d'emissions. Per exemple, només un 10% de la població ha viatjat alguna vegada amb avió, i només un 1-2% de la població viatja amb freqüència amb avió i ha viatjat internacionalment. Això ens col·loca una mica on som i qui és part del problema i també part de la solució.

El 2009 els investigadors de l'Institut de Resiliència de Noruega, Rockström i companyia, van inventar el que anomenaren els límits planetaris, que són les condicions físiques, químiques i biològiques que serien necessàries per a la vida humana. I aquell any ja van veure que tres d‟aquests límits ja els havíem superat. El 2015 ja havíem superat quatre límits, però és que, el 2023 -l'última vegada que es va mirar- ja hi havia sis límits superats (figura 8). D'aquests límits, el canvi climàtic només n'és un. Hi ha moltes més coses. I com veieu, alguns dels límits ja estan superats a un nivell en excés.

Figura 8. Límits planetaris i els seus estats el 2009, 2015 i 2023.

Un dels exemples és la pujada del nivell del mar. Com que el planeta s'està escalfant, els pols s'estan desglaçant i el nivell del mar puja. Però és més complicat del que sembla perquè hi ha un efecte de desbordament marí. Pels canvis d'onatges, marees i pressió atmosfèrica, s'ha vist que això fa que el nombre d'hores en què es produeixen pujades del mar encara és més gran, i aquest desbordament marí és proporcional també a la pujada del mar. O sigui que es produeixen efectes en cadena. Quan veiem que passa un dels efectes, resulta que no és tan dolent com ho pensem, sinó que és pitjor.

Un altre exemple que em crida molt l'atenció és el nombre de desastres de més de mil milions de dòlars (cost als Estats Units). Als anys 80 es produïen uns 5 grans desastres d’aquests per any, mentre que ara ja estem en 25 per any. Aquests desastres són tempestes, inundacions, focs, sequeres, etc. I això és una mesura molt clara. Per això, les asseguradores no volen assegurar moltes més coses que abans. És a dir, que també és un gran problema econòmic.

Contaminació atmosfèrica

Un altre tema escandalós, i que tampoc veig gaire a la televisió, és la contaminació atmosfèrica. La contaminació atmosfèrica de les ciutats genera nou milions de morts prematures a l'any. Vivim en ciutats i tenim molt assumit que estan molt contaminades i que morirem abans. Hauria de sortir més a les notícies.

El 2020, els humans hem aconseguit superar la biomassa. La massa creada pels humans (anomenada també antropomasa ) és el ciment, la grava, els maons, l'asfalt, els metalls… A la capa de la biosfera on vivim, ja hi ha més massa creada per nosaltres que biomassa. És força cridaner com estem fent el mateix aquí a la Terra que amb les escombraries espacials al voltant de la Terra.

Podríem preguntar-nos per què, com a astrònoms, ens hauríem de preocupar per la sostenibilitat des del punt de vista de l'astronomia. La raó és que hi ha motius clars. En primer lloc, tenim una perspectiva única del nostre planeta. Sabem com és d'únic aquest planeta i que no hi ha cap altre planeta accessible que sigui habitable. A més, la nostra empremta de carboni és entre dues i sis vegades més gran que la mitjana, a causa de les nostres infraestructures, pels nostres viatges, per la computació que fem, etc. I, a més, hi ha observatoris que ja estan afectats pel canvi climàtic, sobretot els observatoris dels països del sud. És un tema que ens toca de primera mà.

Tornem al mateix d’abans. Com a astrònoms, quan veiem un problema el primer que hem de fer és mesurar-ho per trovar-hi solucions. Els francesos, que sempre s'organitzen molt bé, tenen una associació de tots els investigadors que es diu Labos 1.5 i que intenta fer mesures per veure com fer front al problema. Van crear una eina per mesurar quina és la petjada de CO ₂ de l'astronomia -o de qualsevol altre centre científic-. Aquesta eina és d'accés obert i qualsevol la pot fer servir. El 2019 ja es feia servir en 112 laboratoris francesos i avui dia s'ha convertit en una eina estàndard a nivell mundial.

Una altra pregunta és com es compara l'astronomia amb altres ciències. Resulta que els astrònoms som els científics que més viatgem, que fem més quilòmetres. Anem a llocs molt bonics -els observatoris- que estan a llocs poc accessibles i llunyans com Hawaii, Xile o Canàries. També fem conferències per tot arreu. Curiosament, les mesures que limiten el nombre de viatges no són gaire ben acollits pels científics. Diuen que això limita el coneixement dels més joves, encara que és mentida, ja que els que més viatgen són els sèniors perquè són els que més conviden a conferències.

La nostra petjada de carboni és molt desigual. Un estudi amb aquesta eina que es va fer a Austràlia va mostrar que el pitjor era la computació, perquè allà l'energia més utilitzada és la basada en combustibles fòssils. A Europa, per contra, el pitjor són els viatges dels astrònoms. Es va calcular també que la meitat de la petjada d'una conferència la van produir el 10% dels participants que eren intercontinentals, per la qual cosa es va deduir que la petjada de carboni d'un congrés virtual és 3.000 vegades més petita que la d'un de presencial.

Però, en qualsevol cas, la petjada més gran ve dels observatoris. Les infraestructures són terriblement emissores de contaminants. Les emissions per instal·lacions astronòmiques el 2022 van arribar a ser de 36,6 tones de CO ₂ per any i per astrònom, quan l'objectiu per persona hauria de ser de 2 tones. O sigui que, per persona, cada astrònom col·labora a aquest desastre amb aquest nivell.

El nombre d'infraestructures, que inclou tant observatoris terrestres com espacials, creix sense parar. Hi va haver un gran pic als anys 70 quan hi va haver moltes missions interplanetàries, i ara està tornant a haver-hi un altre pic.

Es va fer un estudi on es va avaluar l'ordre de magnitud de l'emissió de CO ₂ de tots els observatoris que hi ha, i com canvia amb els anys de vida; i també l'emissió de CO₂ per publicació i autor. Tot això per poder avaluar millor el que fem i si val la pena o no. També es va complementar amb la part dels satèl·lits astronòmics. Per exemple, es va veure que el Telescopi Espacial Hubble és el que, d'entrada, té l'empremta més gran, però després, quan es té en compte el nombre de publicacions que s'han produït amb les seves observacions, l'impacte per publicació i l'autor baixa molt. Cal cercar un equilibri entre l'impacte ambiental, l'interès de la comunitat i el rendiment científic.

Què estem fent per reduir aquest impacte? Us poso l'exemple de l'Observatori Austral Europeu, que és un dels que s'ho està prenent més seriosament. Té tota una sèrie de protocols, de seguiment, de documentació, del càlcul de la petjada, d’integració de la sostenibilitat en els futurs dissenys, de reducció de la despesa energètica, etc. A més, té com a objectiu que tota l'energia consumida sigui renovable, promociona que els transports de coses es facin de manera marítima en lloc d'aèria i que es redueixi el nivell de desplaçaments que es fan. També té en compte l'impacte ambiental en les compres, en la contractació de serveis, en la prolongació de la vida útil dels equips (si alguna cosa es fa malbé no es tira, sinó que s'arregla en comptes de comprar-ne un de nou), i cada vegada tenen més vehicles elèctrics.

A la imatge següent (figura 9) us he posat un llistat dels observatoris astronòmics espanyols amb el consum d'electricitat anual. Es pot veure que hi ha instal·lacions que consumeixen molt més com el sincrotró Alba, el CERN o l'enllumenat públic d'Espanya.

Figura 9. Consum elèctric anual dels observatoris astronòmics espanyols

El consum delectricitat serveix per moure les cúpules i els telescopis, sobretot. A l'Observatori de Calar Alto tenen una planta fotovoltaica i una caldera de biomassa per intentar pal·liar-ne al màxim possible el consum elèctric, i aconseguir tenir una quota d'autosuficiència el més gran possible. El mateix fan a Javalambre, on han fet instal·lacions solars i instal·lacions geotèrmiques amb què arriben a gairebé un 70 % de contribució renovable. O a Galàctica, que també estan posant plaques solars.

I el mateix al Gran Telescopi de Canàries (GTC), que és un veritable exemple a seguir en com estan portant tot el tema de sostenibilitat, ja que fins i tot tenen una persona contractada, experta en sostenibilitat, perquè els ajudi a fer la transició tan bé com sigui possible. Amb això, han aconseguit tenir una mobilitat del 100% elèctrica. A més, cal tenir en compte que està situat al Roque de los Muchachos, un parc natural, un lloc espectacularment bonic, però també molt limitat per les possibilitats que tenen per posar plaques solars. L'aigua, per exemple, la pugen amb cisternes i estan molt interessats a fer abocament zero, i que es recicli al màxim. I tenen un pla de sostenibilitat molt complet des del punt de vista ambiental, econòmic i social.

Per parlar d'un observatori més proper, tenim l'Observatori del Montsec , el qual també està fent un esforç per intentar pal·liar la part d'energia, per fer-ho tan sostenible com sigui possible.

A nivell d'astrònoms de peu, per dir-ho d'alguna manera, també hi ha iniciatives dins de la societat astronòmica europea i de l'espanyola. Es va crear un comitè de sostenibilitat l' any 2020 i s'ha estudiat la petjada de carboni dels astrònoms professionals a Espanya dins de les nostres limitacions. Hem fet dues enquestes, una prepandèmia i una altra de postpandèmia, i ara les estem estudiant i comparant. Un primer resultat ens indica que la quantitat de viatges s'ha reduït molt. També recopilem informació del que fan les diferents institucions. Recollim l'opinió dels astrònoms sobre què es pot fer més. I contribuïm a la reflexió general amb xerrades com aquesta.

Hi ha un sector dels científics que opina que cal fer molt més, i que el camí és la desobediència civil. Són molt valents i es manifesten davant del Congrés. Alguns, fins i tot, han acabat a la presó.

Tothom diu: “Bé, és que no hi podem fer res, això ja està tot perdut, està molt malament i no hi ha res a fer”. Per això m’agrada posar un exemple d’èxit: el Protocol de Mont-real. Quan es va descobrir que la capa d'ozó s'estava reduint, el 1987 es va signar aquest protocol. Es va identificar que els compostos responsables —els clorofluorocarbonis (CFC), presents als aerosols antics i en sistemes de refrigeració obsolets— estaven danyant seriosament l'atmosfera. Gràcies a la prohibició, la capa d'ozó ha començat a recuperar-se. I no només això: el 2021 es va demostrar que, sense el Protocol de Mont-real, la temperatura a finals de segle seria dos graus més alta del que serà amb la seva implementació.

És a dir, quan s'actua, es poden assolir avenços. Només necessitem canviar la trajectòria. Què podem fer? El primer és informar-nos. Aquí us deixo la pàgina del nostre grup de treball a la SEA ( https://www.sea-astronomia.es/grupo-de-trabajo-sea-cero-co2) , i també la de Fernando Valladares ( https://www.valladares.info ), un ecòleg i científic que convidem a la darrera assemblea de la Societat Espanyola d'Astro. Li vem demanar que fes una xerrada plenària perquè tots els astrònoms escoltessin, de boca d'un científic —encara que no astrònom—, què hem de fer davant d'aquesta situació. Algunes de les diapositives que estic mostrant són seves.

I com que avui és Sant Jordi, us recomano el seu llibre La recivilització : el que hem de repensar per poder continuar existint. Perquè els canvis arribaran sí o sí; el millor és fer-los abans que ens els imposin.

A més, podem aprendre del que fan altres institucions, col·laborar, adoptar bones pràctiques, unir-nos a grups locals o internacionals com ara Astrònoms per al Planeta Terra . I parlar-ne. Diuen que una de les millors coses que es pot fer pel clima és simplement parlar del tema, conscienciar-nos. Comentar-ho amb els nostres veïns, amb les nostres famílies… Com més gent s'involucri, més influència podrem tenir. Encara hi som a temps, però el temps no ens sobra.

Vull parlar-vos breument d' Astrònoms per al Planeta Terra . És una xarxa que agrupa estudiants, professorat, científics i aficionats que comparteixen la preocupació pel futur del planeta i volen fer servir l'astronomia com a eina per promoure la sostenibilitat. Us animo a unir-vos-hi si us interessa. Ja som més de 700 membres a tot el món. Tot i que la majoria de les activitats són en anglès, també hi ha una secció en castellà, amb força participació des d'Amèrica Llatina.

I no podia acabar sense una frase d'Albert Einstein, que encara que pertany a un altre context, encaixa perfectament aquí: “Aquells que tenen el privilegi de saber tenen també l'obligació d'actuar.”

Col·loqui

Simplement una anècdota. Als anys 60 vam fer la primera vegada que vam visitar l'Observatori Pic du Midi , al Pirineu francès. Allí ens van explicar que el principal problema de contaminació que tenien a l'horitzó era la zona de Barcelona, la regió de Catalunya. Si miraven el revolt de la lluminositat era Barcelona. Sí, no crec que hagi anat millor.
Sí, és un problema que porta des de fa molt de temps.

Quina vida útil tenen els satèl·lits Starlinks o semblants?
El tema dels Starlink espanta molt, cosa que tu dius. 40.000 satèl·lits només d?una empresa. I bé, és veritat que fins ara hom confiava que les empreses, almenys les americanes, seguirien una mica les normes, però amb Trump estem tots una mica espantats.