Imatges i la seva tècnica
Espai de col·laboració mensual de l'expert astrofotògraf Josep Maria Drudis comentant imatges obtingudes per ell amb la intenció que serveixin de model i d'exemple perquè altres aficionats a l'astrofotografia s'animin a seguir els seus passos.
Messier 8 és una altra de les nebuloses més fotografiades del firmament. La seva accessibilitat des de tots dos hemisferis, el seva alta lluentor total costat de la seva gran mida (deguts fonamentalment a la seva proximitat: 4.300 anys llum) la converteixen en un objectiu habitual.
Aquesta nebulosa va ser observada ja en 1654 (o anterior) per l'astrònom italià Giovanni Battista Hodierna (aquest astrònom va ser un predecessor de Messier, ja que va preparar un catàleg amb uns 40 objectes nebulosos per tal de no confondre'ls amb potencials cometes ...) . En el catàleg de Hodierna ja apareixen M 6, M 8, M 31, M 33, M 34, M 36, M 37, M 38, M 41, M 42 i M 47. Posteriorment, Flamsteed (1680) i Chéseaux el 1746 , Le Gentil el 1747 i la Caille el 1752, la van registrar abans que Messier ho fes en 1764. L'estrella brillant 9 Sagittarii, de classe espectral O5, que se situa en el centre de la imatge, és la responsable d'escalfar/il·luminar la nebulosa.
La imatge d'aquest mes, presa només amb filtres de banda estreta, s'ha procesat de tres maneres diferents, aportant resultats diferents. El telescopi usat és un CDK de 51 cm d'obertura, f / 6,8, situat a l'Observatori Siding Spring (SSO), Coonabarabran, Austràlia. La càmera és una SBIG STX 16803 de 4.096 x 4.096 píxels. Es tracta d'una presa de 33 x 31 arcmin; per tant d'un detall de la mateixa, ja que la nebulosa completa és més gran.
Primer processat: color "natural"
Es poden utilitzar les imatges preses amb filtres de banda estreta per obtenir un color molt proper al color natural. De fet, l'espectre de la nebulosa conté, essencialment, les línies d'emissió d'Hβ (486,1 nm), OIII (498 nm), Hα (656,3 nm) i SII (672 nm). A elles se li suma un fons de continu que és detectable amb els filtres de banda ampla però que fonamentalment no fa canviar el color del conjunt, sent aquest continu clarament menys intens que les línies d'emissió. Aquest espectre es pot reproduir a l'hora de «mapejar» el color. Per a la foto d'aquest apartat, les imatges es van codificar com: Hα com vermell i com 14% de blau (per aportar la contribució d'Hβ); OIII es va codificar com verd i com blau (el color real de la línia de OIII és una combinació 50/50 de tots dos colors) i SII es va codificar com vermell. En aquest cas l'espectre visible de la nebulosa es reprodueix força bé. Com a lluminositat es va usar una combinació de les emissions dels tres filtres, amb deconvolució de diversos tipus.
Segon processat: paleta Hubble
La paleta de colors anomenada Hubble, per ser l'equip que processava aquestes imatges el que el va introduir, és una combinació de colors que té els seus partidaris i els seus detractors. Habitualment es la flama de color fals, però el seu objectiu no és en absolut reproduir els colors reals, com molt freqüentment els astrofotògrafs intenten, sinó destacar les diferències de composició mitjançant «mapejats» diferents del color natural, la qual cosa aporta més detalls a la foto . D'aquesta manera es pot clarament distingir entre els dos vermells presents en les nebuloses, SII i H a. Aquesta paleta combina SII com vermell, Hα com verd i OIII com blau. Els resultats finals varien en funció de la resta del processat.
Tercer processat: composició qualitativa i quantitativa
Així com la paleta Hubble aporta una més fàcil distinció entre els components de la nebulosa en funció del color, la descripció més quantitativa dels mateixos és més difícil, ja que es basa en la intensitat del color, i això pot induir a errors. D'aquesta manera es pot intentar crear una foto en color fals, però prèviament separant cada imatge en capes en funció de la intensitat del senyal. D'aquesta manera Hα queda convertit en sis capes, OIII en set capes i SII en sis capes. Cada capa es codifica a un color lleugerament diferent: Hα comença amb vermell i 14% de blau, anant a color magenta i rosa amb intensitats creixents. OIII comença en verd blavós movent-se a blau amb intensitats creixents i SII comença en vermell desplaçant-se a taronja amb intensitats creixents. S'afegeixen a aquestes les fotos originals (3) que codifiquen com a color real (veure «Primer processat»).
En total es combinen 22 colors en tota la gamma de l'espectre, aportant una imatge poc habitual però amb més informació del que les altres poden donar. De totes maneres, el principal inconvenient d'aquesta metodologia és el prolongat temps a dedicar al processat... aquesta foto ha necessitat unes 60 hores de treball... El següent pas és combinar les tres fotos, a proporcions diferents, però això ja és un joc estètic (encara que el resultat no és gens dolent...).
La propera foto serà una galàxia una mica especial: M 83. L'autor pot ser contactat a: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
La nebulosa Trífida és un objecte preciós situat a uns 5.200 anys llum de distància, a la constel·lació de Sagittarius. Presenta tres dels quatre tipus habituals de nebulosa: d'emissió (regió vermellosa, essencialment hidrogen de temperatura elevada a causa de estrelles tipus O5 a O7 molt properes), de reflexió (regió blavosa, formada per gasos i pols, fredes però, a causa de la dispersió per la pols, reflectint preferentment la banda blava de la llum d'estrelles a mitja distància) i nebulosa fosca (les zones negres o molt fosques, que estan formades per gasos i pols, però freds i lluny d'estrelles que les il·luminin).
La nebulosa en si és un objecte jove (a escala còsmica ...), uns 300.000 anys, i forma part del mateix complex nebulós que compon al costat de M 8, la nebulosa de la Llacuna (que bàsicament és nebulosa d'emissió) i la nebulosa IC 4685 (nebulosa essencialment d'emissió amb zones febles però visibles de nebulosa de reflexió).
En ser M 20 una nebulosa mixta emissió-reflexió, habitualment es fotografia en RGB de banda ampla, obtenint-se una gamma de color similar a l'espectre natural de la nebulosa. Ateses els grans avantatges de fotografiar amb filtres de banda estreta (especialment el seu contrast, resolució i més capacitat de eliminar llums no desitjades com contaminació lumínica, Lluna, etc.) aquesta foto va ser planificada per ser obtinguda d'una manera mixta: les regions d'emissió van ser preses amb filtres de banda estreta (H i ha oxigen III), al que es va sumar, al processat, un conjunt de fotos preses amb filtre blau de banda ampla i que feia molt palesa la zona blava de reflexió (que, a més no apareixia en absolut en les fotografies de banda estreta). Al final, es van prendre 12h 45m d'exposició: H a: 11x30 min; OIII: 6x30 min; B: 11x15 min; RGB (estrelles): 1,5 h).
El processat es va fer amb CCD Stack i Photoshop CC 2.015,5. Aquest procediment de barrejar fotos preses amb filtres de banda estreta i amb filtres de banda ample també s'ha utilitzat en el processat d'IC 4685 i resulta molt prometedor. La fotografia de M 20 ha estat seleccionada com AAPOD (Amateur Astronomy Picture Of the Day) el 14 de gener de 2017: https://www.aapodx2.com/2017/20170114.html
IC 4685 (barreja banda estreta-ampla). Equip utilitzat: Telescopi: Planewave CDK. Obertura 508 mm, f/6,8. Lloc: SSO, Coonabarabran, Austràlia. Control remot des de Filadèlfia (EUA). Càmera: SBIG STX16803 (4.096 x 4.096 píxels). Guiat: Astrodon MonsterMOAG fora d'eix.
Aquesta foto és un mosaic “cosit” a partir de dues fotos de regions veïnes. NGC 3372, també anomenada Caldwell 92, és una nebulosa d’emissió localitzada a la constel·lació de Carina. La nebulosa al complet, abasta uns 120x120 minuts d’arc (dos graus, o quatre vegades el diàmetre de la Lluna). Aquesta foto “només” abasta un rectangle de 49x30 minuts d’arc i pot ser considerat un “close-up” (detall).
NGC 3372, com moltes nebuloses d’emissió té, fonamentalment i amb molts matisos, dos colors bàsics: vermell, procedent de l’emissió d’hidrogen, i blau-verdós, procedent de l’emissió d’oxigen. Altres colors també hi són presents, però en proporcions molt menors, tal i com mostra el seu espectre visible. Aquest complex de nebuloses està situat en la franja que anomenem la “Via Làctia” i només és visible des de l’hemisferi Sud (Declinació -59º 51’). El complex de NGC 3372 comprèn la nebulosa de la foto, però també NGC 3324 (la Nebulosa de Gabriela Mistral) i NGC 3576 (la Nebulosa de l’Estàtua de la Llibertat), entre d’altres. Totes aquestes nebuloses estan situades a una distància aproximada de 10.000 anys llum. Si NGC 3372 estigués situada a la distància de la coneguda Nebulosa d’Orió (1.300 anys llum), ocuparia uns 15 graus en el firmament.
En la zona esquerra de la foto, es pot observar l’estrella Eta Carina (SAO 238429) estel, ara variable, que va esclatar el 1841, convertint-se llavors en la segona estrella més brillant del firmament. L’estel, massiu, va debilitar-se enormement i ha anat lentament guanyant en lluentor des de llavors. Ara té una magnitud mesurada de +5, havent augmentat en 0.2 magnituds en els darrers cinc anys. Al voltant d’aquest estel es pot observar la molt petita Nebulosa de l’Homuncle, fotografiable només amb grans telescopis.
A la zona dreta, observem WR22, una estrella Wolf-Rayet molt massiva (la més brillant al centre de la zona dreta). Aquesta estrella està situada davant la nebulosa i és doble. La primària té una massa d’unes 75 masses solars, i la secundària d’unes 25, ambdues amb temperatures al voltant de 45.000K i de 35.000K.
La foto s’ha pres amb un telescopi CDK de 51cm d’obertura i raó focal f/6.8, amb una càmera SBIG STX16803 (4096x4096pix). El telescopi és localitzat a Austràlia i programat i controlat remotament. L’exposició total de les dues meitats del mosaic és de 41.5 hores i s’ha pres amb filtres de banda estreta, amb exposicions de 30 minuts (Halfa: 23x30min, OIII: 30x30min, SII: 22x30min). Les estrelles han estat preses amb exposicions curtes (5min) amb filtres de banda ampla RGB. El processat ha estat realitzat amb CCDStack i Photoshop CC 2015.5.
NGC 2070, la Nebulosa de la Taràntula, també anomenada Caldwell 103, és una nebulosa d’emissió localitzada al Núvol Gran de Magallanes (galàxia sobre la qual encara es discuteix si és un satèl·lit de la Via Làctia o si és una galàxia independent de la nostra). La nebulosa està situada a 170.000 anys llum. Si estigués situada a la distància de la nebulosa d’Orió (1.300 anys llum), ocuparia uns 75 graus del cel i fins i tot generaria ombres.
Aquesta nebulosa està situada en la zona “frontal” (respecte del seu moviment per l’espai intergalàctic) del Núvol de Magalhaes, la qual cosa li crea col·lisions amb el gas circumdant i per tant genera moltes estrelles. Moltes d’aquestes estrelles estan localitzades en el cúmul NGC 2070 (veritable propietari del nom) i degut al fet que la massa total de gas en la nebulosa s’aproxima a les 450.000 masses solars, es considera que, en el futur, podria perfectament formar un cúmul globular, en anar afegint estrelles a l’actual cúmul obert. La Nebulosa de la Taràntula va “hostatjar” la supernova SN1987A fa uns trenta anys. Els seus restes estan situats dins del camp de la foto, a la zona dreta, just sota de la nebulositat circular blavosa, però no són visibles en aquesta presa.
La foto s’ha pres amb un telescopi CDK de 51cm d’obertura i raó focal f/6.8, amb una càmera SBIG STX16803 (4096x4096pix). El telescopi és localitzat a Austràlia i programat i controlat remotament. Aquesta foto és el resultat d’un treball intens. L’exposició total feta supera les 100 hores, de les quals s’han aprofitat 39.5. La foto s’ha pres tant en banda estreta (Ha, OIII i SII) com en banda ampla (RGB) i és una combinació d’ambdues bandes, amb un petit èmfasi en la banda del color verdós de l’Oxigen, per tal de destacar millor les zones amb més alta emissió d’aquest gas. El resultat és una amplia gamma de matisos habitualment no obtinguda en fotos de banda estreta (ni ampla). El laboriós processat s’ha fet amb CCDStack i Photoshop 2015.5 essencialment, amb algunes pinzellades amb PixInsight.