L'ASTRONÒMICA

Metodologia i software

Don Goldman, el propietari del telescopi localitzat a Austràlia, amb qui estic associat i és un bon amic, em va dir un dia que «això dels mosaics, en tu, és gairebé un vici». De fet, hem treballat en diversos projectes conjuntament, dels quals només un no és un mosaic.

Faig aquesta introducció perquè avui parlarem de mosaics. En voler fer una foto d'una zona concreta, fer un mosaic és favorable quan:

1. Disposem només d'un telescopi de focal llarga i el nostre objecte (o la zona on es troba) és més gran que el camp de visió del binomi càmera/telescopi.

2. Disposem d'un telescopi de focal curta (gran camp) però desitgem fotografiar una zona més àmplia, usualment abastant diversos objectes en una sola foto.

3. Disposem de dos telescopis, un amb focal llarga i un altre amb focal curta. El nostre objecte cap perfectament en el camp de la focal curta, però preferim fer una foto d'aquest objecte amb una major resolució (focal llarga) i no cap completament en el camp del telescopi de focal llarga.

Hi ha molts programes (Maxim DL, TheSky Pro, etc.) que ofereixen calcular les posicions exactes de cada panell (tessel·la) del mosaic però avui no parlarem d'aquests. A l'hora d'alinear els diferents panells del mosaic molts programes s'ofereixen a fer-ho (PixInsight, APP, etc.) però solen presentar un problema comú:

Quan el mosaic a unir es troba a la zona sobre de, o molt proper, a l'equador celeste (declinació = 0 graus), el mosaic pot ser alineat sense errors per gairebé qualsevol programa. El problema es presenta quan volem unir els panells d'un mosaic d'un objecte que s'allunya de l'equador i, molt especialment, quan aquesta zona supera les declinacions +40 i -40. El problema es deu al fet que els panells horitzontals se solen prendre «en paral·lel», és a dir, amb els panells superiors a la mateixa declinació i diferents ascensions rectes i els verticals a la mateixa ascensió recta i diferents declinacions. Aquí apareix l'efecte «ventall», que és fàcil de visualitzar si mirem un mapa estel·lar que tingui dibuixats els meridians i els paral·lels...

A l'hora d'alinear els panells del mosaic, el problema no és tant que algun panell estigui una mica desplaçat, ja que a la foto final es podria veure poc. El problema és que aquest desplaçament sol ser diferent en els màsters de diferents filtres i això ens porta a acabar amb zones del nostre mosaic en què les estrelles, en lloc de tenir color natural, apareixen com tres punts vermell, verd i blau...

Després d'haver fallat en diversos mosaics, amb els programaris esmentats, crec que la solució rau en el següent:

Atès que la millor manera de representar fidelment una zona àmplia del cel és fotografiar amb un objectiu que capti la totalitat del camp en una sola presa, haurem de buscar una foto, a Internet, que compleixi amb aquesta premissa. Gairebé amb total seguretat algú hi haurà pres aquesta zona amb un objectiu fotogràfic o amb un telescopi de camp més ampli que el nostre. Evitar sempre (però... sempre) fotos fetes amb gran angular, atès que distorsionen la perspectiva.

A partir d'aquí, la metodologia és la següent:

1. Estimar la mida, en píxels, que tindrà el nostre mosaic final, comptant que hi haurà superposició parcial de zones. Per exemple, amb una càmera de 4.096 x 4.096 píxels, i un mosaic 2 x 2, podríem tenir un mosaic final d'aproximadament 7.200 x 7.200.

2. Retallar la foto escollida com a model (feta amb una sola presa) a la mateixa visió que tindrà el nostre mosaic.

3. Canviar la resolució (engrandint o reduint) d'aquesta presa fins a aproximadament un 3-5% més que la nostra estimació del nostre mosaic. En l'exemple posat en 1, aniríem a una mida de 7.400 x 7.400 fins a 7.600 x 7.600.

4. Alinear tots els màsters individuals de tots els panells i cadascun dels filtres amb la presa engrandida.

5. Amb la utilització de màscares, «cosir» tots els panells per generar tots els màsters del mosaic.

6. Compondre el color i treballar la luminància seguint els processos habituals, utilitzant els nous màsters com faríem si es tractés d'una foto habitual. Per descomptat, el model d'alineació no intervé per res en el processat final.

La raó per seguir aquesta metodologia és simple: aconseguir tenir una visió totalment real i no distorsionada per les coordenades a declinacions altes (N o S).

El punt clau d'aquest procés és que l'alineament amb una presa prèvia no sol ser possible amb els programaris habituals. Totes les proves amb PixInsight o APP que he fet m'han donat sempre distorsions i els màsters no han coincidit completament. L'únic programa que no m'ha fallat mai és registar (https://aurigaimaging.com). Un avantatge d'aquest programari és que permet alinear mosaics amb un solapament molt petit (10% o menys fins i tot).

Com a exemple acompanyo un mosaic del Núvol Major de Magallanes (LMC, figura 1), així com una captura dels solapaments dels panells (figura 2, es mostra clarament l'efecte «ventall») i la foto utilitzada com a model d'alineació (figura 3).

Figura 3

Les fotos de cada panell van ser preses amb un telescopi refractor de 130 mm d'obertura, f/5,7, i càmera SBIG STX16803, amb filtres de banda ampla (LRGB) i estreta (Hα, OIII) processada amb els colors «mapejats» per proporcionar color natural. La localització de l'observatori és l'habitual en Coonabarabran, Austràlia, operat remotament.

Per a qualsevol pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.