Imatges i la seva tècnica
Espai de col·laboració mensual de l'expert astrofotògraf Josep Maria Drudis comentant imatges obtingudes per ell amb la intenció que serveixin de model i d'exemple perquè altres aficionats a l'astrofotografia s'animin a seguir els seus passos.
Aquest mes presento una foto a la qual tinc molt afecte, essencialment per dues raons: en primer lloc perquè es tracta d'un mosaic (de dos panells) que em va donar molt treball de prendre i de compondre. I en segon lloc perquè es tracta d'una visió poc habitual del Petit Núvol de Magallanes (SMC).
Els Núvols de Magallanes (al ASTRUM de novembre de 2017 ja vaig presentar una foto del Gran Núvol, LMC) són dues galàxies satèl·lits de la nostra Via Làctia. Són properes a nosaltres i entre si, formant una amb una altra un sistema doble unit pel Corrent Magallánica, un núvol de gas que ocupa fins a 100 graus de cel a l'hemisferi sud. Aquest fet converteix aquestes galàxies (espiral la LMC i irregular la SMC) en zones molt més actives del que és habitual en aquests tipus de galàxies.
De fet, la SMC és un lloc tremendament actiu de naixement d'estrelles, amb una velocitat de creació molt superior a la de la Via Làctia. Aquest fet se sol confirmar mitjançant la proporció de la massa d'hidrogen neutre (usualment anomenat HI) a la lluminositat de la galàxia en llum blava. Per a la Via Làctia, aquesta proporció és de 0,1, mentre que per a la LMC aquest valor arriba a 0,3 i per a la SMC és de 1,0, deu vegades la de la Via Làctia. Una de les raons per a aquesta activitat augmentada és l'alta quantitat de núvols de gas hidrogen a l'interior d'elles, sumat a la pressió que exerceix el medi intergalàctic (que inclou el Corrent) sobre els núvols de gas interiors, especialment sobre les que es troben en el frontal del moviment.
Els núvols interiors se solen veure poc en fotos preses en RGB, de manera que vaig prendre la foto a LRGB (per donar a les estrelles de la galàxia un color més natural) i també en banda estreta, Hα i OIII, per poder destacar les nebuloses adequadament. A la imatge anterior es veu la SMC presa només en LRGB, en la qual les nebuloses interiors es detecten, però no es distingeixen prou.
En canvi, a la image de sobre, presa afegint la banda estreta, les nebuloses destaquen prou com per mostrar fins i tot la seva estructura. De fet algunes estructures van ser millorades mitjançant la tècnica que ja he comentat diverses vegades: incloure, en una foto de camp ampli, luminàncies de fotos preses amb un telescopi d'alta resolució de 51 cm. En aquesta foto es van afegir luminàncies de tres objectes: NGC 104, el cúmul globular a la dreta, NGC 346, la nebulosa blavosa en forma de creu arrodonida i NGC 456, la nebulosa vermell-blanquinosa situada a baix a l'esquerra.
Tota aquesta suma de fotos fa que l'exposició total d'aquesta foto acumuli més de 50 hores, entre les preses per al mosaic i les luminàncies extres. Tot i això, no em penedeixo de la dedicació... Les fotos van ser preses amb un telescopi refractor de 130 mm d'obertura, f/5,7, i càmera SBIG STX16803, amb filtres de banda ampla (LRGB) i estreta ( Hα, OIII) processada amb els colors «mapejats» per proporcionar color natural. Les fotos de major resolució van ser preses amb el telescopi CDK de 51 cm, també en banda ampla (NGC 104) i estreta. La localització de l'observatori és l'habitual en Coonabarabran, Austràlia, operat remota ment.
Per a qualsevol pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
Aquest mes em referiré a una imatge d'una zona molt fotografiada. Aquesta foto és un mosaic de dos panells quadrats situats en vertical.
Habitualment, M 16, la nebulosa de l'Àguila, localitzada en la constel·lació de Serpens, té suficients atractius com per ser fotografiada amb qualsevol distància focal i tant en banda ampla (LRGB) com en banda estreta (Hα, OIII, SII).
La zona central, que en les fotografies de banda ampla es veu gairebé tan vermellosa com la resta de la nebulosa, és clarament visible com més blavosa en les fotografies de banda estreta a causa de la forta senyal d'emissió de OIII present. A la zona més central és on es troben els famosos «Pilars de la Creació», una zona molt fotografiada i la imatge presa amb el Telescopi Espacial Hubble va iniciar a molts astrofotògrafs a la banda estreta.
Al seu voltant s'observen nebuloses addicionals d'emissió de HII, vermelloses, com IC 4703, així com el cúmul obert NGC 6611, que té més de 8.100 estrelles i es localitza al nord-oest dels Pilars. M 16 és una zona de molt activa creació d'estrelles.
La nebulosa del Cigne, M 17, és una mica menys espectacular (i per tant fotografiada menys freqüentment). Com en el cas de M 16, les fotos en banda ampla solen presentar poc contrast de color i són, gairebé íntegrament, vermelloses o amb zones blanques. En banda estreta les diferències d'intensitat de l'emissió de OIII fan que apareguin molts matisos de verds blavosos a solapar-se amb els vermells i blancs (de les zones d'igual intensitat d'Hα i SII (vermells) amb OIII (verd-blavós). Aquesta nebulosa es troba a la constel·lació de Sagittarius i també és una regió d'alta creació d'estrelles. També té un cúmul obert embegut en la nebulosa (NGC 6618, amb unes 800 estrelles) que, com NGC 6611 a M 16, segueix ampliant el seu nombre a mesura que es creen estrelles noves. De fet, el 2009 es va calcular que unes mil estrelles estan en procés de formació en aquesta nebulosa...
A la foto d'aquest mes, presa amb un telescopi de camp ampli, he utilitzat la tècnica que ja vaig descriure a l'ASTRUM núm. 288 (novembre 2017) per al Núvol Major de Magallanes: «enriquir» una fotografia de camp ampli amb fotos addicionals de zones concretes preses amb un telescopi de 50 cm (molta més resolució), per M 16 i amb un altre telescopi de 43 cm per a M 17. La foto va ser seleccionada com APOD del 24 d'agost de 2017.
Es pot veure aquesta foto a: https://astrodrudis.com/portfolio/messier-16-messier-17-and-messier-18-2/ i les fotos d'alta resolució utilitzades en les regions interiors:
M 16: https://astrodrudis.com/m-16-ngc-6611-the-eagle-nebula/
M 17: https://astrodrudis.com/messier-17-the-omega-nebula/
La foto de camp ampli la vaig prendre amb un telescopi TOA de 130 mm, f/5,7, equipat amb una càmera SBIG STX16803, i les d'alta resolució amb un telescopi Planewave CDK de 51 cm (20 "), f/6,8, (M 16), amb una càmera SBIG STX16803 de 16 Mpx, i M 17 amb un Planewave CDK de 43 cm (17 "), f ,8, amb una càmera igual, situats tots en el SSO (Siding Spring Observatory, Coonabarabran, Austràlia). El processat va ser el tradicional amb CCDStack i Photoshop CC2018, assignant als filtres de banda estreta dels colors «naturals» (Hα: vermell i 15% blau; OIII: verd i blau; SII: vermell).
Per a qualsevol dubte o pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
NGC 1097, és una galàxia una mica peculiar i fotografiar-la correctament té un «truc». Situada a la constel·lació de Fornax, a una declinació de -30º 16 '40 ", es tracta d'una galàxia que resulta molt difícil de fotografiar des de latituds com Sabadell. L'altitud màxima a la qual arriba, vista des del Vallès, és de 29º, massa baixa. NGC 1097 és una galàxia de tipus Seyfert 1. Això vol dir que té un nucli actiu, i en el centre de la mateixa posseeix un forat negre especialment super-massiu. Un dels efectes més visibles de la presència del forat negre és una estructura de pols (molt propera al seu centre) en forma de cercle. Aquesta estructura és típica de galàxies actives, especialment les de tipus Seyfert I.
A la fotografia es pot apreciar aquesta estructura
comparada amb una estructura similar de NGC 521
NGC 1097 té, a més, 3 jets d'estrelles molt febles i que només poden ser captats en fotografies molt profundes. En aquest cas es tracta d'una exposició de gairebé 14 hores, amb 7 hores 15 minuts de luminància, per destacar aquests jets. A la següent imatge es poden observar aquests jets (un dirigit cap a les 4, un altre cap a les 5 i l'últim cap a les 11). Hi ha un quart jet que només ha pogut ser observat amb teles-copios molt grans. Aquests jets es van originar en una col·lisió entre NGC 1097 i una altra galàxia més petita.
La foto la vaig prendre remotament amb un telescopi Planewave CDK de 51 cm (20"), f/6,8, situat a l'Observatori Siding Spring (SSO), (Coonabarabran, Austràlia), amb una càmera SBIG STX16803 de 16 Mpx. En ser una foto a LRGB, el processat va ser el tradicional amb CCDStack, Photoshop CC2015.5 i PixInsight.
Per a qualsevol dubte o pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
Aquest mes vam deixar enrere les fotos fetes amb el telescopi de 51 centímetres per passar a fotos de camp més ampli. Concretament, parlem d'una foto d'un sector del Gran Núvol de Magallanes (LMC). Aquesta foto és en un camp de 3x3 graus (sis diàmetres lunars per costat...) i on destaquen diversos grups nebulars.
La LMC és una galàxia de tipus SBm (una és espiral barrada de tipus magallànic i nana) situada a uns 170.000 anys llum de la Via Làctia. La seva grandària, donada la curta distància, al cel de l'hemisferi sud, és de 15x13 graus. Aquesta galàxia va ser considerada com a satèl·lit de la nostra galàxia, però a inicis del segle actual això va ser posat en dubte i per un temps la hi va considerar una galàxia més del Grup Local, però no lligada gravitacionalment a la Via Làctia. A mitjan 2009 es va publicar un estudi molt rigorós confirmant que la LMC sí que estava lligada gravitacionalment amb la Via Làctia i és, per tant, un satèl·lit seu. Aquest article també confirmava que la LMC i la SMC (Núvol Petit de Magallanes) formen part d'un sistema unit i més complex (que inclou el Corrent de Magallanes, MS). És aquest sistema «doble» que orbita un al voltant de l'altre el que orbita al voltant de la Via Làctia.
És sorprenent el gran nombre de nebuloses d'emissió que apareixen en una galàxia tan petita (comparativament a les «grans» del Grup Local: Via Làctia, M 31 i M 33). Una de les raons per a això és que, tenint encara molt gas al seu interior, aquest gas està situat proper a un dels extrems, precisament el «frontal» pel que fa del seu moviment al llarg de l'òrbita. Això provoca que el gas rebi la «pressió» del medi interestel·lar (intergalàctic, per ser més precisos) la qual cosa escalfa el gas ionitzant-lo i provocant l'emissió que s'observa. Al seu torn es produeixen estrelles que escalfen-il·luminen encara més la nebulosa.
Un dels fets més curiosos és la clara distinció química de les nebuloses. En aquesta foto s'observen nebuloses vermelles (hidrogen) i blau-verdoses (oxigen) molt diferenciades. També apareixen les que són mixtes, però en el cel de la Via Làctia no abunden les nebuloses d'oxigen únicament. A la foto es pot observar la nebulosa de la Taràntula, NGC 2070, a la zona inferior esquerra; NGC 2020, la nebulosa blavosa (oxigen) just a l'esquerra de NGC 2014, la nebulosa vermella amb forma de ventall al centre del terç superior de la foto; NGC 2035, la nebulosa localitzada just a l'esquerra de NGC 2020; NGC 1955, a la zona superior dreta i N 44, a la zona dreta del terç superior. Aquesta foto es va prendre amb un telescopi refractor de 130 mm d'obertura, f/5,7, i càmera SBIG STX16803, amb només filtres de banda estreta (Hα, OIII i SII) processada amb els colors «mapejats» per a proporcionar color natural . Aquesta foto va ser, a més, «enriquida» mitjançant barreja d'ella amb fotos d'alta resolució preses amb el telescopi CDK de 51 centímetres, també en banda estreta. Això es va fer per a les sis nebuloses principals, totalitzant 91 hores i mitja d'exposicions així com un llarg període de «hores de taula»... Els estels, com sempre, es van prendre usant filtres RGB per proporcionar-los una tonalitat més real. La localització de l'observatori és l'habitual en Coonabarabran, Austràlia.
Per a qualsevol dubte o pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
Aquest mes la fotografia escollida és la de NGC 7635, la nebulosa de la "Bombolla". Es tracta d'una nebulosa d'emissió localitzada en la constel·lació de Cassiopeia. La bombolla central és una de tres capes de gas calent que envolten l'estrella SAO 20575, una estrella molt calenta de classe O6,5. Curiosament, aquesta estrella (que és la que escalfa el gas perquè emeti llum), a causa del seu ràpid moviment, no està en el centre geomètric de la bombolla. Es veu a la zona baixa esquerra del centre de la bombolla. És un estel molt jove (uns 4 milions d'anys...) i s'espera que exploti com supernova en uns 15 milions d'anys més (milió més o menys...). Curiosament aquesta nebulosa està situada en una regió on ja va explotar una altra supernova. Les seves restes, molt febles, van ser descoberts en 2005 i queden situats fora d'aquesta fotografia.
Aquesta imatge va ser presa d'una forma un mica inusual, però que permet veure que en astrofotografia ha unes certes flexibilitats quan apareixen dificultats. Les imatges van ser adquirides amb el telescopi Schulman (81 cm d'obertura, f/6,8, càmera SBIG STX 16803 de 16 MPx; University of Arizona Sky Center, Mount Lemmon, Arizona, USA, controlat remotament des de Filadèlfia), formant part d'un programa beta al qual vaig ser convidat. Donat el poc temps disponible, es van programar fotografies en Hα i RGB (la luminància es va descartar per no disposar de més temps). Malauradament, els núvols es van presentar en una de les dues nits disponibles i les imatges a través del filtre blau (B) no van poder ser preses.
Aquesta nebulosa té unes zones amb una tonalitat blavosa que li donen una gran bellesa. A diferència de moltes nebuloses, els blaus estan causats menys per les nebuloses de reflexió que a l'emissió d'oxigen III. Una petita proporció sí que pertany a reflexió.
Per pal·liar aquest problema es van prendre fotografies d'aquesta nebulosa amb un filtre OIII mitjançant un altre telescopi remot, de 43 cm d'obertura, localitzat a New Mexico, USA. Les fotos de OIII es van barrejar amb les originals de filtre verd (G) per fer visible la proporció de nebulosa de reflexió i fer visible l'emissió d'oxigen III. En aquest context, la foto final és Hα (usada com luminància), Hα+R com a vermell, G com a verd i G+OIII com a blau. El resultat és el que es veu en la imatge.
El processat va ser fet amb CCDStack per calibrat, alineació i preparació dels màsters, i Photoshop CC 2015.5 per a la resta. Per a qualsevol dubte o pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.