L'ASTRONÒMICA

La nebulosa d'aquest mes és molt peculiar. Sol definir-se com una «Super bombolla», tot i que hi ha molt a matisar a aquesta definició. Una superbombolla és una zona «buidada» de gas interestel·lar causa de ones de xoc i vents estel·lars produïts per supernoves o per estrelles molt calentes i brillants. N 70 (imatge anterior), també anomenada Henize 70, està localitzada al Núvol Major de Magallanes i, aparentment, és el resultat de dos processos. Inicialment una explosió de supernova li va proporcionar la forma esfèrica i, posteriorment, un cúmul obert central d'estrelles molt joves i brillants (de tipus O i B), anomenat LH 114, va ampliar la forma esfèrica.

De tota manera, la teoria que diu que aquesta nebulosa va començar com explosió de supernova data de 1981, encara que en aquest moment no va poder ser confirmada, tot i les nombroses pistes d'això. Durant molts anys, aquesta teoria es va imposar, fins al 2014, quan un equip investigador liderat per un astrofísic xinès (Zhang), va concloure que encara que no es descarta definitivament que patís una explosió de supernova, l'evidència és encara poc conclusiva, de manera que aquesta nebulosa té una estructura l'origen no és completament conegut... o, almenys, confirmat...

El que sí coneixem és que, coherentment amb la teoria de la supernova, aquesta nebulosa hauria de tenir (i té) una emissió en la línia de nitrogen II (N-II) molt fort, comparable amb la línia veïna (en l'espectre) Hα. De fet, Zhang ja descriu que l'emissió de NII i la de Hα són iguals en intensitat. Addicionalment, aquesta nebulosa és molt brillant en SII (la qual cosa se surt de la norma de les nebuloses d'emissió habituals). El senyal de SII, segons Zhang, creix cap a les zones més externes de la nebulosa, de manera uniforme.

Amb la finalitat de fer la fotografia correctament i extreure el màxim d'informació d'ella, la foto va ser planificada per usar quatre filtres de banda estreta (tots ells de 3 nm, per no solapar els senyals de Hα i N-II): Hα, NII, OIII i SII, així com les habituals estrelles preses en RGB. Un cop integrats tots els màsters de cada filtre, es van observar les següents propietats:

1. Efectivament, el senyal d'Hα i la de NII són iguals en intensitat. Aquest fet es va poder comprovar en fer la diferència entre els dos màsters (Hα i NII), obtenint-se una foto totalment negra.

2. També és cert que el senyal de SII és molt intensa però, a diferència del que publicat per Zhang, el senyal és més intensa en el lòbul dret (i no uniformement cap a les zones externes) i és igual al senyal d'Ha en la zona central (a l'esquerra de la nebulosa). Aquest fet es pot veure a la foto resultant de restar-les de Hα de la de SII (imatge en negatiu), en la qual s'observa clarament aquesta peculiaritat. Al final la foto resultant té gairebé 30 hores d'exposició. Aquesta foto va ser seleccionada com APOD el passat 4 de febrer de 2019. 

El telescopi utilitzat va ser un CDK de 51 cm d'obertura (20"), f/6,8, situat a l'Observatori Siding Spring (SSO), Coonabarabran (Austràlia), amb una càmera SBIG STX16803 de 16 Mpx.

Per a qualsevol pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.