L'ASTRONÒMICA

20 setembre 2020

Imatges compostes del satèl·lit Enceladus de Saturn, realitzades a partir de les dades de la nau espacial Cassini de la NASA, proporcionen una forta evidència que l'hemisferi nord del satèl·lit conté gel d'aigua que ha sorgit fa poc procedent del seu interior. Les imatges son fotos detallades del satèl·lit combinades amb dades de l'espectròmetre visible i infraroig VIMS de la Cassini, però separades a partir de les diverses longituds d'ona i impreses en diferent color, la qual cosa informa sobre la composició del material que les reflecteix. L'any 2005 es va descobrir que Enceladus és una bola de neu blanca brillant i altament reflectant que llança enormes columnes de grans de gel i vapor d'un oceà que es troba sota l'escorça gelada. Aquest nou mapa espectral mostra que els senyals infraroigs es correlacionen clarament amb aquesta activitat geològica, sobretot en el pol sud, com ja sabíem, però que també apareixen més dèbilment en el pol nord. Per tant, els dos pols són relativament joves. Més informació a la NASA.

14 setembre 2020

Un equip internacional d'astrònoms dirigit per Jane Greaves de la Universitat de Cardiff al Regne Unit, ha anunciat avui el descobriment d'una molècula poc comú, la fosfina, en els núvols de Venus. A la Terra aquest gas només es fabrica de forma industrial o per microbis que prosperen en ambients lliures d'oxigen. Els astrònoms han especulat durant dècades amb la possible existència de microbis en els núvols alts de Venus, microbis que surarien lliures de la superfície abrasadora però que necessitarien d'una molt alta tolerància a l'acidesa. La detecció de fosfina podria apuntar a tal vida «aèria» extraterrestre. Segons Jane Greaves: «quan vam obtenir els primers indicis de fosfina en l'espectre de Venus, va ser un xoc!». Es va detectar en observacions del telescopi James Clerk Maxwell (JCMT), a Hawaii, y del Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) a Xile. S'han realitzat càlculs per veure si aquestes quantitats podien provenir de processos naturals no biològics al planeta: la llum solar, minerals llançats des de la superfície, volcans o llampecs, però cap d'aquests podria generar la quantitat suficient. Per tant, la fosfina podria ser d'origen biològic. Se sap que els bacteris de la terra produeixen fosfina. Probablement qualsevol organisme de Venus seria molt diferent als seus cosins de la Terra, però també podrien ser la font de la fosfina detectada en l'atmosfera. Més informació a ALMA i EAO.

14 setembre 2020

Observacions del Telescopi Espacial Hubble de la NASA i del Very Large Telescope (VLT) de l'ESA, han trobat que alguna cosa pot faltar en les teories de com es comporta la matèria fosca. Aquest ingredient podria explicar la discrepància inesperada entre les observacions de les concentracions de matèria fosca en una mostra de cúmuls de galàxies massives i les simulacions teòriques per ordinador de com s’hauria de distribuir la matèria fosca en els cúmuls. S'ha vist que algunes concentracions de matèria fosca a petita escala produeixen efectes de lent que són 10 vegades més forts del que s'esperava. Les observacions han permès rastrejar la quantitat i la distribució de matèria fosca en tres cúmuls de galàxies MACS J1206.2-0847, MACS J0416.1-2403 i Abell S1063. L'anàlisi de les dades indica un desajustament que suggereix que hi ha algun ingredient físic a les simulacions o en la nostra comprensió de la naturalesa de la matèria fosca. S'ha vist que, a més dels arcs allargats de les galàxies distants produïts per les lents gravitacionals dels cúmuls, hi ha un nombre inesperat d'arcs de menor escala i imatges distorsionades a prop del nucli de les galàxies. Més informació al Hubble.

14 setembre 2020

Un equip internacional d'investigadors, liderat per l'Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), ha confirmat l'existència d'una cavitat ressonant sobre les taques solars, tancant un debat de diverses dècades sobre les regions actives del Sol. Des de finals dels anys 60 es coneix la presència d'oscil·lacions en l'atmosfera de les taques que s'han interpretat com una manifestació d'ones magnètiques que poden transportar energia des de les capes interiors del Sol cap a les regions més externes de la seva atmosfera. Es tracta d'un mecanisme proposat per explicar les altes temperatures de les capes externes del Sol. Els nous resultats indiquen que les ones es troben parcialment atrapades en una regió de l'atmosfera sobre les taques en una mena de ressonància. És similar al que es produeix a l'interior d'un instrument musical on les ones confinades en una cavitat es veuen reforçades. Més informació a l’IAC.

9 setembre 2020

Observacions del Very Large Telescope i de l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), de l'ESO, han obtingut evidències directes que els grups múltiples d'estrelles poden destrossar els seus discos de formació planetària, deixant-los deformats i inclinats. Aquesta investigació demostra que alguns planetes poden formar-se en aquests anells inclinats en sistemes múltiples. La investigació s'ha realitzat en l'estrella GW Orionis, situada a poc més de 1.300 anys llum de distància. Té tres estrelles i un disc deformat i estripat que les envolta. S'ha vist que el disc no és pla en absolut, sinó que està deformat i té un anell desalineat que s'ha separat del disc. L'anell desalineat es troba a la part interna del disc, a prop de les tres estrelles. Aquest anell interior conté 30 masses terrestres de pols, el que podria ser suficient per formar planetes. La investigació ha durat més de 11 anys; s'ha vist que les tres estrelles no orbiten en el mateix pla, estan desalineades entre si i amb el disc. Més informació en ESO i ALMA.

7 setembre 2020

Els observatoris d'ones gravitacionals LIGO, a USA, i Virgo, a Itàlia, han detectat el senyal del que pot ser la fusió dels forats negres més massius observada fins ara; podria involucrar dos forats negres amb masses de 85 i 66 vegades la solar. La senyal, anomenada GW190521, observada el 21 de maig de 2019, podria ser també la primera detecció de la formació d'un forat negre de "massa intermèdia", que són els que tenen masses entre 100 i 1.000 vegades la massa solar. La senyal va ser extremadament breu, menys d'una dècima de segon, de manera que es pot dir que va ocórrer a una distància de 5 gigaparsecs de distància, quan l'Univers només tenia la meitat de la seva edat. La fusió podria haver creat un nou forat negre de 142 masses solars i alliberar una energia de prop de 8 masses solars. No és clar l'origen del forat negre de 85 masses solars, ja que el fenomen de la "inestabilitat de parells" sembla prohibir que es formi per l'explosió d'una supernova. Podia ser que els dos forats negres, o al menys un, procedeixin de la fusió d'altres forats negres més petits. Es considera la possibilitat de que no es tracti d'una fusió, sinó d'algun fenomen desconegut fins ara. Més informació a LIGO.

29 agost 2020

Un equip d'astrònoms utilitzant els observatoris Mauna Kea, Subaru, W. M. Keck i Gemini, han descobert diversos parells de galàxies fusionats que tenen quàsars "duals" amb dos forats negres que estan en procés de col·lisió entre si. És un fenomen molt rar; s'estima que només el 0,3% per cent de quàsars coneguts presenta aquest fenomen. Malgrat la seva raresa, representen una etapa important en l'evolució de les galàxies ja que el gegant central de la galàxia es posa en marxa, guanya massa i potencialment impacta en l'evolució de la seva galàxia. És molt difícil separar la llum de les dues fonts lluminoses en aquests quàsars per què estan molt propers entre si. L'estudi va analitzar 34.476 quàsars de l'Sloan Digital Sky Survey, dels quals 421 tenien dues fonts òptiques. Anàlisis posteriors van identificar que només tres eren quàsars "duals". Més informació al Keck.

27 agost 2020

La majoria de les galàxies espirals, com la nostra, alberguen al seu centre una gran estructura en forma de barra. El coneixement de la mida real de la barra i la seva velocitat de rotació són crucials per comprendre com es formen i evolucionen les galàxies. No obstant això, aquests paràmetres aplicats a la barra de la Via Làctia han estat fortament qüestionats en els últims 5 anys. Els estudis dels moviments de les estrelles properes al Sol troben que la barra és alhora ràpida i petita, mentre que les observacions directes de la regió central galàctica coincideixen en una barra significativament més lenta i gran. Un nou estudi, realitzat per un equip internacional, suggereix que tant la mida de la barra com la seva velocitat de rotació fluctuen ràpidament en el temps. Quan la barra i un braç en espiral s'acosten, la seva atracció mútua fa que la barra es desacceleri i l'espiral s'acceleri. Un cop connectades, les dues estructures s’uneixen i la barra sembla molt més llarga. Observacions recents han confirmat que el braç espiral interior de la Via Làctia està actualment connectat a la barra, el que passa aproximadament un cop cada 80 milions d'anys. Més informació a RAS.

25 agost 2020

Imatges de l'observatori espacial Chandra, obtingudes en els anys 2000, 2004, 2006 i 2014, i l'espectre de raigs X en l'any 2016, mostren que algunes parts del romanent de la supernova de Kepler, observada fa uns 400 anys, s'estan movent a una alta velocitat. S’han observat 15 petits "nusos" en el romanent de la supernova que brillen en raigs X, la velocitat mitjana dels quals és d'uns 4.500 km per segon; el més ràpid es mou a uns 10.000 km per segon. La supernova de Kepler va ser del tipus Ia, l'explosió d'una estrella nana blanca que ha arribat al límit de massa crítica després d'interactuar o fusionar-se amb una estrella companya. La supernova va ser observada en l'any 1604 per nombrosos astrònoms de l'època, entre ells Kepler que li ha donat el seu nom. Es troba a la Via Làctia a uns 20.000 anys llum de distància. Més informació a Chandra.

20 agost 2020

El radiotelescopi d'Arecibo de la National Science Foundation a Puerto Rico està tancat a causa d'un accident. S'estan revisant els danys per avaluar l'abast de la reparació per tornar el radiotelescopi a la seva condició inicial. Un dels cables auxiliars que sostenen la plataforma de metall sobre el disc es va trencar el dilluns 10 d'agost, causant un dany d'uns 30 metres al plat. També va trencar entre 6-8 panells del Gregorian Dome que allotja el receptor ALFA i la plataforma que condueix a ell, a la part alta de la instal·lació. Encara no està clar què va causar el trencament del cable. La instal·lació ha suportat molts huracans, tempestes tropicals i terratrèmols des que va ser construïda fa 50 anys. Actualment estaven en curs les reparacions de l'huracà Maria en 2017. Més informació a UCF.