L'ASTRONÒMICA

18 octubre 2020

En el sobrevol del 14 de juliol de 2015 sobre el planeta nan Plutó, la sonda New Horizons de la NASA va fotografiar sobre el casquet polar muntanyes cobertes per dipòsits brillants de metà, similars als que veiem en les cadenes muntanyoses terrestres cobertes de neu. Una nova investigació d'un equip internacional ha analitzat les dades de la New Horizons sobre l'atmosfera i la superfície de Plutó, utilitzant simulacions numèriques del clima de Plutó. Han revelat que es creen a través d'un procés completament diferent al que passa a la Terra. En el nostre planeta, les temperatures atmosfèriques disminueixen amb l'altitud. Quan un vent humit s'acosta a una muntanya, el seu vapor d'aigua es refreda i es condensa, formant núvols i precipitant. Però en Plutó passa el contrari. L'atmosfera del planeta nan es torna més càlida a mesura que augmenta l'altitud perquè el metà està més concentrat dalt i absorbeix la radiació solar. Llavors el gas metà se satura a altituds altes i calentes, on és més abundant, i es congela als pics sense formar núvols. Més informació a la NASA.

17 octubre 2020

Un equip internacional d'astrònoms, utilitzant el VLT (Very Large Telescope) i el NTT (New Technology Telescope) de l'ESO han detectat una rara explosió de llum procedent d'una estrella que ha estat esquinçada per un forat negre supermassiu. El fenomen, conegut com a esdeveniment de disrupció de marea, on una estrella experimenta el que es coneix com una espaguetificación quan es absorbida per un forat negre que li arrenca fines corrents de material, és el millor registrat fins a la data. L'esdeveniment allibera una brillant flamarada d'energia que els astrònoms poden detectar, encara que és difícil de detectar perquè l'energia alliberada quan el forat negre s'alimenta del material estel·lar impulsa el residus de l'estrella cap a fora creant una boira que obstrueix la nostra vista. El fenomen denominat AT2019qiz es va poder veure perquè es va detectar molt aviat abans de formar la cortina de pols. Està a una distància de poc més de 215 milions d'anys llum de la Terra en una galàxia en la constel·lació d'Eridanus. L'estrella tenia una massa aproximadament igual a la del Sol. Més informació a l’ESO.

11 octubre 2020

A la matinada del 30 de juny de 1908 una explosió massiva va arrasar boscos sencers en una regió remota de Sibèria oriental al llarg del riu Tunguska. Curiosament, l'explosió no va deixar cap cràter, creant un misteri que ha desconcertat als científics des de llavors: ¿què va poder haver causat una explosió tan gran sense deixar restes de si mateixa? Daniil Khrennikov, de la Universitat Federal de Sibèria, Rússia, i els seus col·legues, han publicat un nou model que podria resoldre el misteri. Segons aquest model l'explosió va ser causada per un asteroide que va fregar la Terra, va ingressar a l'atmosfera en un angle poc profund i després va tornar a sortir a l'espai. Aquest model s'ajusta millor al que van veure els pocs testimonis presencials. Descriuen com "el cel es va partir en dos", una gran explosió i un incendi generalitzat. El nou model indica que el impactador va viatjar uns 700 km a través de l'atmosfera abans de l'explosió, que era un meteorit de ferro amb una mida d'uns 200 m. Si hagués impactat directament amb la Terra hauria provocat un cràter de 3 quilòmetres i hauria tingut efectes catastròfics a tot el planeta. Més informació a SFU.

9 octubre 2020

La sonda New Horizons de la NASA va passar el dia de Cap d'Any de 2019 a prop de l'objecte transneptunià Arrokoth, també conegut com Ultima Thule. La seva forma tan peculiar pot ser producte d'una transformació ocorreguda durant els primers 100 milions d'anys després de la seva formació, segons un article d'investigadors de l'Acadèmia de Ciències de la Xina i de l'Institut Max Planck, publicat a Nature Astronomy. Suggereixen que la forma actual de Arrokoth podria ser d'origen evolutiu. Arrokoth és un binari de contacte, resultat de la fusió a baixa velocitat de dos cossos separats que es van formar junts. Encara que solem pensar que aquests cossos han romàs congelats i sense canvis, les imatges de Arrokoth desafien aquesta idea. Podria ser que al començament tingués una forma més ordinària; un cos esfèric i un altre una mica aplatat, que posteriorment es va aplanar a causa de l'expulsió ràpida dels volàtils condensats, com en monòxid de carboni i el metà, per l'emissió solar. Més informació a MPS.

8 octubre 2020

El dia 10 d'octubre el Karl G. Jansky Very Large Array (VLA) de la National Science Foundation al desert de Nou Mèxic complirà 40 anys. El VLA va proporcionar noves capacitats d'investigació sense precedents i des de la seva inauguració s'ha mantingut a l'avantguarda de la ciència astrofísica. S'ha utilitzat el VLA per estudiar des dels planetes propers del nostre propi Sistema Solar fins a les galàxies més llunyanes. L'any 2012 es va completar un projecte de transformació amb nova tecnologia per augmentar les seves capacitats. A més de la seva contribució a la investigació, la naturalesa icònica de l'VLA l'ha convertit en un recurs valuós per a l'educació, tant formal com informal. Més informació a NRAO.

8 octubre 2020

Amb l'ajuda del Very Large Telescope (VLT) de l'ESO, un equip d'astrònoms ha descobert sis galàxies al voltant d'un forat negre supermassiu quan l'Univers tenia menys de mil milions d'anys. S'ha revelat que les galàxies estan dins d'una "tela d'aranya" que s'estén a més de 300 vegades la grandària de la Via Làctia, al voltant d'un forat negre supermassiu amb una massa de mil milions de masses solars. És el primer cop que es detecta aquest tipus d'agrupació tan apinyada en un moment tan proper al Big Bang. La troballa ens ajuda a entendre millor com es van formar i van créixer d'una manera tan ràpida els forats negres supermassius fins assolir la seva immensa mida actual. Això dona suport a la teoria que els forats negres poden créixer ràpidament dins de grans estructures similars a una xarxa que continguin grans quantitats gas per alimentar-los i matèria fosca suficient per atreure-la. Més informació en l’ESO.

6 octubre 2020

La Royal Swedish Academy of Sciences ha concedit el Nobel de Física 2020 a Roger Penrose, University of Oxford, UK, Reinhard Genzel, Max Planck Institute for Extraterrestrial Physics, Alemanya i University of California, USA, i Andrea Ghez, University of California, USA. Al primer per «el descobriment que la formació de forats negres es dedueix immediatament de la teoria general de la relativitat», i als dos últims «pel descobriment d'un objecte compacte supermassiu en centre de la nostra galàxia». Més informació al Nobel.

30 setembre 2020

Usant l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) s'ha detectat un parell d'estrelles nadons massives que creixen en una sopa còsmica salada. Cada estrella està envoltada per un disc gasós que inclou molècules de clorur de sodi (sal de taula) i vapor d'aigua calenta. S'ha investigat l'estel binari IRES 16547-4247, a 9.500 anys llum a Scorpius; la seva massa total és 25 vegades la massa solar envoltada per un núvol gegantí amb una massa de 10.000 sols. És la segona detecció de clorur de sodi al voltant d'estrelles joves massives. Aquests resultats confirmen que la sal és en realitat un bon marcador per estudiar el moviment i les característiques dels discs on creixen les estrelles. Els discos estan girant en direccions oposades a com giren el parell d'estrelles. La contrarrotación pot indicar que aquestes dues estrelles no són bessones reals, sinó que es van formar en núvols separats i es van aparellar més tard. Més informació a l’ALMA.

27 setembre 2020

Mentre que les variacions de brillantor d'algunes estrelles amb característiques similars al Sol són molt fluctuants, el Sol és molt moderat, és avorrit. Un equip internacional d'investigadors ha elaborat un model per veure com el nombre, mida i distribució de les taques pot afectar aquest comportament. Com que les estrelles distants no es poden observar directament per poder veure les seves taques, l'equip ha generat una mena de "estrella experimental" que es correspon amb el Sol i altres estrelles de tipus solar però on es pot modificar la mida, el nombre i la distribució de les regions actives en la superfície. S'ha vist com petites variacions en aquests paràmetres poden accelerar una estrella similar al Sol. Les variacions de brillantor són molt pronunciades quan les taques són una mica més abundants i, sobre tot, quan s'agrupen per formar grups actius. Quan les taques solars apareixen preferiblement en dues longituds oposades, això condueix a fluctuacions de brillantor molt regulars. Més informació a MPS.

25 setembre 2020

En 2019, la col·laboració del Telescopi Event Horizon (EHT) va publicar la primera imatge d'un forat negre supermassiu en el centre de la galàxia M87. El EHT ha utilitzat ara les lliçons apreses l'any passat per analitzar els conjunts de dades del seu arxiu entre 2009-2013, amb menys telescopis connectats. La imatge publicada el 2019 es va basar només en observacions realitzades durant una finestra d'una setmana a l'abril de 2017, que és massa curta per veure molts canvis. Les observacions de 2009-2013 van ser realitzades amb menys telescopis, per la qual cosa és impossible crear una imatge, però revelen l'anàlisi del comportament de la imatge del forat negre al llarg de diversos anys. Persisteix la característica d'ombra en forma de mitja Lluna, el diàmetre s'ha mantingut consistent amb la predicció de la teoria de la relativitat general d'Einstein per un forat negre de 6.500 milions de masses solars. Però s'ha vist una sorpresa: l'anell es balanceja, i això significa una gran notícia per als científics. Per primera vegada es pot albirar l'estructura dinàmica del flux d'acreció tan a prop de l'horitzó d'esdeveniments. Més informació a EHT.