L'ASTRONÒMICA

26 abril 2020

Observacions del Chandra X-ray Observatory de la NASA i del XMM-Newton de l'ESA han indicat que una estella va poder sobreviure a una trobada propera amb un forat negre. Es tracta d'una estrella gegant vermella que es va acostar a un forat negre supermassiu en la galàxia GSN 069. L'estrella va quedar atrapada per la gravetat del forat negre. A continuació, les capes externes de la gegant vermella, que contenien principalment hidrogen, van ser desposseïdes per la gravetat i transportades a l'interior del forat negre, deixant enrere el nucli de l'estrella com una nana blanca. Actualment la nana blanca té una òrbita altament el·líptica amb un període de 9 hores. El punt més proper de l'òrbita no té més de 15 vegades el radi de l'horitzó d'esdeveniments, que és el punt de no retorn. A cada pas la gravetat del forat negre extreu material de la nana blanca alliberant una ràfega de raigs X que es poden detectar cada 9 hores. Més informació a Chandra.

25 abril 2020

L'any passat el Sistema Solar va rebre la visita del cometa interestel·lar 2I/Borisov. Observacions realitzades a través del Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) han revelat que el gas alliberat pel cometa conté quantitats inusualment elevades de monòxid de carboni (CO). És més gran que qualsevol altre cometa estudiat a una distància de fins a 2 unitats astronòmiques (UA) del Sol, entre 9 i 26 vegades superior a la mitjana dels cometes del nostre Sistema Solar. A diferència dels planetes, la composició interna dels cometes no canvia molt des del moment de la seva formació. Per tant, poden contenir informació valuosa sobre els processos ocorreguts durant el naixement dels sistemes planetaris. ALMA va detectar dues molècules en el gas expulsat pel cometa: àcid cianhídric (HCN) i monòxid de carboni (CO). La quantitat de HCN és similar a la dels nostres cometes, però no la de CO. Més informació a ALMA.

23 abril 2020

Un estudi internacional ha trobat una població permanent de 19 asteroides que es van originar fora del nostre Sistema Solar. Aquest grup d'asteroides no estan de pas, com va passar amb l'asteroide 'Oumuamua, sinó que van ser capturats a partir d'altres estrelles i estan en el nostre sistema gairebé des del seu naixement. Quan el Sol va néixer estava en un cúmul estel·lar on cada estrella tenia els seus propis planetes i asteroides; una trobada propera entre dues estrelles va arrossegar els asteroides des d'un sistema estel·lar a un altre. Una simulació per ordinador ha permès veure que aquests asteroides estaven al principi orbitant el Sol en una regió molt distant i que es movien perpendicularment al plànol orbital del Sistema Solar, per tant, no pertanyien originalment al nostre sistema. Actualment aquests asteroides formen part del grup d'asteroides coneguts com Centaures, que deambulen entre els planetes gegants. Més informació a la RAS.

21 abril 2020

En fotografies del Hubble obtingudes els anys 2004 i 2006 de l'anell al voltant de l'estrella Formalhaut es va identificar un cos que orbitava al voltant de l'estrella, que l'any 2008 es va anunciar que era un planeta. Ara sembla haver desaparegut de la vista. Segurament el planeta mai va existir. Es creu que el Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA va observar en canvi un núvol d'expansió de partícules de pols molt fines causades per una col·lisió entre dos cossos gelats de la mida d'un asteroide. El planeta, denominat Formalhaut b, era molt brillant en llum visible, però era inexistent en llum infraroja. Una proposició era que estava envoltat per un anell de pols. A més, es va veure que no estava seguint una òrbita el·líptica com fan els planetes. Les imatges del Hubble de 2014 van mostrar que l'objecte havia desaparegut. Es creu que la col·lisió va tenir lloc poc abans de les primeres observacions. Més informació al Hubble.

20 abril 2020

S'ha usat l'Observatori Karl G. Jansky Very Large Array (VLA) de la National Science Foundation i el Spitzer Space Telescope de la NASA per realitzar el primer mesurament de la velocitat del vent en una nana marró, un objecte de massa intermèdia entre un planeta i una estrella. L'estrella estudiada és 2MASS J10475385+2.124.234, un objecte aproximadament de la mateixa mida que Júpiter, però aproximadament 40 vegades més massiu, a uns 34 anys llum de la Terra. Les nanes marrons són de vegades anomenades "estrelles fallides". A Júpiter l'atmosfera gira més ràpid que l'interior del planeta, la qual cosa genera els vents atmosfèrics. Es va esperar que funcionessin aquests mateixos mecanismes en una nana marró. Es va descobrir que l'atmosfera de la nana marró gira més ràpid que el seu interior, donant una velocitat del vent de 659 m/s, més alta que la mesurada a Júpiter que és d'uns 100 m/s. Més informació a NRAO.

17 abril 2020

Observacions del Very Large Telescope (VLT) de l'ESO han revelat, per primera vegada, que una estrella que orbita al voltant d'un forat negre supermassiu en el centre de la Via Làctia es mou tal com ho va predir la teoria general de la relativitat d'Einstein. La seva òrbita té forma de rosassa i no d'el•lipse, com va predir la teoria de la gravetat de Newton. Aquest resultat va ser possible gràcies als mesuraments duts a terme al llarg de gairebé 30 anys. La teoria d'Einstein prediu que les òrbites tenen un moviment de precessió cap endavant, que va ser vist per primera vegada en l'òrbita de planeta Mercuri. Cent anys després, ho hem detectat en el moviment de l'estrella S2 que orbita al voltant de Sagitari A*, al centre de la Via Làctia. Sagitari A* està situat a 26.000 anys llum de la Terra i té un cúmul d'estrelles al seu voltant, entre les quals S2 que està a uns 20.000 milions de km del forat negre. L'estrella es mou a una velocitat del tres per cent de la velocitat de la llum, completant una òrbita cada 16 anys. Més informació a l’ESO.

16 abril 2020

Investigadors de la Universitat de Lancashire Central (UCLan) del Regne Unit han obtingut imatges de el Sol amb la resolució més alta mai aconseguida, a partir d'un telescopi solar dut a l'espai per un coet suborbital de la NASA. Les imatges han revelat que la capa externa del Sol està plena de fils magnètics increïblement fins, mai vistos fins ara. Estan plens de plasma extremadament calent, a milions de graus. Fins ara, aquestes parts de l'atmosfera havien aparegut fosques o gairebé buides, però aquestes imatges han revelat filaments que tenen al voltant de 500 km d'ample, amb gasos electrificats calents que flueixen dins d'ells. El mecanisme físic exacte encara no està clar i el seu coneixement ajudarà a comprendre millor les erupcions solars i les tempestes que poden afectar la vida a la Terra. Més informació a la UCLan.

14 abril 2020

D’ençà del seu descobriment el 2017, un aire de misteri ha envoltat el primer objecte interestel•lar conegut en el nostre Sistema Solar, l'objecte allargat anomenat 'Oumuamua (en hawaià significa "un missatger que arriba primer"). Com es va formar i d'on va venir? Un equip d’astrònoms ha utilitzat simulacions per ordinador per mostrar com objectes com 'Oumuamua poden formar-se sota la influència de les forces de marea. La simulació mostra que aquests objectes podem produir-se per la fragmentació d'objectes que s'apropen molt a estrelles, i que després poden ser expulsats a l'espai interestel•lar. L'objecte és desconcertant ja que té una superfície seca, una forma inusualment allargada i un moviment estrany. Més informació a UCSC.

14 abril 2020

Un equip internacional d'astrònoms ha registrat una supernova dues vegades més brillant i energètica que qualsevol altra registrada fins ara. La supernova, anomenada SN2016aps, podria ser un exemple d'una supernova extremadament rara de "inestabilitat de parells pulsacionals", formada per dues estrelles massives que es van fusionar abans de l'explosió. Fins ara aquest tipus d'esdeveniments només existien en teoria i mai s'havien observat. En una supernova típica, la radiació és menys de l'1 per cent de l'energia total. Però en SN2016aps, era cinc vegades més potent. A l'examinar l'espectre de llum, es va veure que l'explosió va ser impulsada per una col•lisió entre la supernova i una enorme capa de gas, llançada per l'estrella en els anys previs a l'explosió. S'ha calculat que la massa de la supernova era entre 50 i 100 vegades més gran que la del nostre Sol. La capa de gas era principalment hidrogen, que es creu que va ser expulsat per la col•lisió, poc abans de l'explosió, de dues estrelles cada amb unes 60 masses solars. Més informació a RAS.

9 abril 2020

Un estudi, que utilitza les dades del Chandra X-ray Observatory de la NASA i el XMM-Newton de l'ESA, ha investigat en quina mesura l'Univers és isotròpic o no. S'han utilitzat cúmuls de galàxies per mesurar importants propietats cosmològiques. El gràfic mostra els 313 cúmuls observats. L'estudi aprofita la relació entre la temperatura del gas calent que impregna un cúmul de galàxies i la quantitat de raigs X que produeix. Com més gran és la temperatura de gas en un grup, més gran és la lluminositat dels raigs X. Aquest mètode és independent de les quantitats cosmològiques, inclosa la velocitat d'expansió de l'Univers. Els resultats van donar velocitats d'expansió aparents en tot el cel, revelant que sembla allunyar-se de nosaltres més ràpid en algunes direccions que en altres. S'han propostat dues possibles explicacions. Una, que alguns grups propers poden estar sent arrossegats en la mateixa direcció per altres grups de galàxies. Una altra és que l'Univers no és realment el mateix en totes direccions, potser a causa de que l'energia fosca no és uniforme. Qualsevol d'aquestes dues explicacions cosmològiques tindria conseqüències significatives. Més explicació en el Chandra.