L'ASTRONÒMICA

18 desembre 2020

Un equip internacional d'astrònoms utilitzant el Observatori W.M. Keck ha obtingut una confirmació espectroscòpica de l'objecte astrofísic més distant conegut fins ara. Els investigadors, dirigits pel professor Linhua Jiang del Kavli Institute for Astronomy and Astrophysics de la Universitat de Peking, van obtenir espectres de l'infraroig proper d'una feble galàxia, nomenada GN-Z11, situada a 13.400 milions d'anys llum de distància (corriment al vermell z = 10,957). Durant les seves observacions l'equip també va detectar per casualitat un esclat brillant provinent de la galàxia. Després d'analitzar-lo s'ha determinat que va poder haver estat produït per una explosió de raigs gamma. Més informació al Keck.

17 desembre 2020

Els discos d'acreció d'un forat negre estan tan lluny que és gairebé impossible discernir algun detall sobre ells. Però el Telescopi Espacial Hubble podria estar albirant l'estructura del disc al voltant del forat negre a la galàxia IC 5063. S'ha observat una col·lecció d'estrets raigs brillants i ombres fosques que brillen a partir del centre de la galàxia activa. Una possible explicació de l’efecte és que el disc polsegós de material que envolta el forat negre projecta la seva ombra en l'espai. Aquests raigs podrien oferir pistes sobre la distribució del material prop del forat negre. Els raigs visibles són similars al que passa al nostre cel al capvespre, quan el Sol ponent projecta ratlles de raigs brillants i ombres fosques a través de núvols dispersos. Els raigs a la galàxia IC 5063 es disparen al llarg de, al menys, 36.000 anys llum. Els raigs van ser descoberts quan Judy Schmidt, una artista amateur de Modesto, Califòrnia, reprocecès el 2019 les imatges del Hubble. Més informació al Hubble.

15 desembre 2020

Utilitzant dos telescopis del Maunakea Observatories, el Subaru Telescope i el W. M. Keck Observatory, s'ha descobert una nana marró que orbita una estrella de tipus solar a tan solament 86 anys llum de la Terra. És una companya de l'estrella HD 33632 Aa i, combinat les dades amb l'astrometria de Gaia, s'ha vist que la nana marró té una massa d'aproximadament 46 vegades la de Júpiter. Les nanes marrons són una classe d'objectes que són més petits que les estrelles, però més massius que els planetes gegants com Júpiter. Se'ls anomena "estrelles fallides" perquè no són prou massives per encendre la fusió nuclear en els seus nuclis. Les dades del telescopi Subaru van mostrar que l'atmosfera de la nana marró pot contenir aigua i monòxid de carboni. Les condicions d’aquesta nana marró són comparables als exoplanetes de HR 8799, el primer sistema extrasolar retratat, ja que la seva temperatura és probablement molt similar, tot i que és més antiga. Més informació al Keck.

8 desembre 2020

L'observatori solar més antic a l'espai, SOHO (Solar and Heliospheric Observatory), ha complert 25 anys i encara està fent contribucions significatives en la investigació solar. Va ser llançat el 2 de desembre de 1995 i va començar a funcionar de manera operativa el maig de 1996. Està situat en el punt de Lagrange 1 (L1), a 1,5 milions de km de la Terra entre aquesta i el Sol, on gaudeix d'una vista única i privilegiada del Sol sense obstacles. Tot i la competència cada vegada més gran dels observatoris espacials més moderns, el flux de dades de SOHO segueix sent inavaluable. SOHO és l'únic observatori solar en l'espai que ha acompanyat a la nostra estrella a través de més de dos cicles de taques solars. Amb els seus dotze instruments ha pogut obtenir imatges del Sol, des dels processos en el seu interior fins al vent solar. Actualment alguns d'aquests instruments estan jubilats, però altres encara funcionen a ple rendiment. Més informació a MPI.

4 desembre 2020

La nebulosa planetària de la Mantarraya, o Hen3-1357, es creu que és la més jove coneguda. L'any 1998 es va calcular que el nucli de l'estrella central tot just feia vint anys que produïa l'energia com per a ionitzar l'embolcall de gas que s'havia format arran de l'expulsió de les capes externes. Les dades mostraven, a més, que l'estrella central s'havia escalfat més ràpidament del que s'esperava tenint en compte la seva baixa massa. La seva grandària és equivalent a una desena part de les dimensions habituals de les nebuloses planetàries. Aquestes nebuloses s'expandeixen amb el temps per acabar difuminant-se en diverses desenes de milers d'anys. Però un estudi revela que, en tot just dues dècades, aquesta nebulosa s'està apagant. La comparació de les imatges obtingudes pel Hubble Space Telescope el 2016 i les que va obtenir el 1996 mostra com la nebulosa ha perdut brillantor i ha canviat de forma. Els tentacles i filaments fluorescents de gas gairebé han desaparegut, i les vores curvilinis pràcticament s'han esvaït. Per exemple, l'emissió d'oxigen, en particular, ha disminuït la seva brillantor en un factor de gairebé mil entre 1996 i 2016. S'ha vist que l'estrella central, que va arribar a assolir els 60.000 graus, ha disminuït en 22.000 graus, per la qual cosa és incapaç de ionitzar la nebulosa. Més informació a Hubble i IAA.

3 desembre 2020

Avui s’ha publicat la tercera comunicació de Gaia, al costat d'una sèrie d'articles analitzant-ne les dades. Les noves dades de Gaia han permès, per exemple, rastrejar les diverses poblacions de les estrelles a l’anticentre galàctic, on es troben moviments que podrien ser deguts a la col·lisió de la Via Làctia amb la galàxia nana de Sagittarius en algun moment fa entre 300 i 900 milions d'anys. També s'ha mesurat l'acceleració del Sistema Solar pel que fa al marc en repòs de l'Univers. Utilitzant els moviments observats de galàxies extremadament distants, s'ha mesurat que la velocitat del Sistema Solar canvia en 0,23 nm/s per segon. A causa d'aquesta petita acceleració, la trajectòria del Sistema Solar és desviada pel diàmetre d'un àtom cada segon, i en un any això suma al voltant de 115 km. També ha permès obtenir un nou cens d'estrelles en el veïnatge solar. El catàleg conté 331.312 objectes, que són el 92 per cent de les estrelles dins de 110 parsecs. També ha permès analitzar els Núvols de Magallanes; s'ha vist que el Gran Núvol té una estructura en espiral. Més informació a ESA.

27 novembre 2020

L'escassetat de matèria fosca en la galàxia NGC1052-DF4 ha desconcertat durant diversos anys a la comunitat astronòmica. Ara, un equip d'investigadors del Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), la Universidad de La Laguna(ULL), la University of New South Wales (Austràlia), el Instituto de Astrofísica de Andalusia (IAA-CSIC) i la NASA, ha detectat el mecanisme que ho explica: marees provocades per la interacció gravitatòria d'una galàxia propera: NGC 1035. Les forces de marea afecten, en un primer moment, a la matèria fosca, mentre que les estrelles que estan més concentrades es comencen a veure afectades més tard, quan pràcticament s'ha eliminat la matèria fosca. Aquest tipus d'investigació es coneix com "ciència de baixa lluentor superficial" i per obtenir les imatges els responsables han realitzat una minuciosa observació amb el Hubble, el Gran Telescopio Canarias (GTC), i l'IAC-80. S'han realitzat imatges de fins a 60 hores d'exposició. Aquesta investigació explica l'absència de matèria fosca en NGC1052-DF4 i, a més, la reconcilia amb els models de formació i evolució de galàxies. Més informació al Hubble i a l’IAC.

26 novembre 2020

El nou examen de les observacions d'ALMA troba menys fosfà del que es va afirmar originalment, però això encara no descarta completament la vida. En el primer anàlisi, publicat el 14 de setembre, es va trobar fosfà en un nivell de 20 parts per mil milions (ppb). L'equip va argumentar que cap procés no biològic podria produir aquest gas a Venus a aquests nivells, el que plantejava la temptadora possibilitat de microbis en l'atmosfera superior temperada de Venus. Estudis posteriors, amb resultats d'altres fonts, van rebaixar el nivell a unes 5 ppb, o ho van atribuir al diòxid de sofre. El 16 de novembre, l'equip descobridor lideri per Greaves va anunciar els resultats de la nova anàlisi de les dades d'ALMA corregides. Un cop més, van trobar un senyal de fosfà, però a nivells molt més reduïts. En algunes àrees del planeta pot arribar a un màxim del voltant de 5 ppb, però de mitjana, la fosfina només està present en 1 ppb, molt menys que la detecció original de 20 ppb. Més informació a la Cornell University.

20 novembre 2020

Després de la revisió d'enginyeria dels danys provocats a l'Observatori d'Arecibo a Puerto Rico per diversos accidents, s'ha vist que l'antena no es pot estabilitzar sense risc per als treballadors. Per tant, la National Science Foundation (NSF) dels Estats Units ha decidit desmantellar l'antena de 305 m, que ha estat instal·lada al llarg de 57 anys. L'observatori està en perill ja que els seus cables no poden suportar les càrregues per a les quals van ser dissenyats. A l'agost es va desprendre un cable i un altre el 6 de novembre, mentre s'estava reparant el primer trencament. Examinant el trencament de nou cable i els cables restants originals, així com els instal·lats durant la dècada de 1990 a causa de que es va agregar pes a l'instrument, que s'han vist danys, de manera que es creu que són més febles del que estava projectat originalment. Per tant, no és possible reparar-la de manera segura. Només es desmuntarà l'antena de 305 m, la resta de les instal·lacions, com LIDAR, una eina d'investigació geoespacial, el centre de visitants i la instal·lació de Culebra que analitza la cobertura de núvols i dades de precipitació es conservaran. Més informació a NSF.

18 novembre 2020

Una versió recent i millor processada de les dades sobre el planeta Venus recopilats per ALMA (Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array), a Xile, s'ha posat a disposició del públic a través de l'arxiu científic d'ALMA. Les observacions van ser realitzades el 2019 a petició de l’equip de astrònoms liderat per Jane Greaves, de Cardiff, UK. Es pretenia confirmar la detecció d'una molècula poc comú, el fosfà. El descobriment va atreure l'atenció internacional a causa de que podria ser un biomarcador. Es va generar una positiva discussió científica amb equips de tot el món analitzant l'estudi i les seves dades associades. Com a resultat del nou escrutini l'equip d'ALMA va identificar un problema en les dades d'ALMA: una falsa "ona" en les observacions de Venus que podria tenir un efecte sobre la detecció del fosfà. A més, l'equip d'ALMA va trobar problemes de programari menors que causaven que la "ona" aparegués en les dades. Greaves i el seu equip han fet servir les dades recentment calibrats en un nou estudi (encara no acabat) de l'atmosfera de Venus. Més informació a ALMA.