L'ASTRONÒMICA

18 juny 2020

Un equip internacional d'astrònoms ha generat el mapa més detallat de l'atmosfera de l'estrella supergegant vermella Antares. S'ha generat gràcies a la capacitat de resolució de l'ALMA i de l'VLA. Les estrelles supergegants vermelles estan arribant a la fi de la seva vida i a través dels seus forts vents estel·lars llancen elements pesats a l'espai. Però la causa d'aquests forts vents encara és una incògnita. ALMA va observar la fotosfera òptica a longituds d'ona curtes, mentre que VLA ha observat l'atmosfera més llunyana, en longituds d'ona llargues. En llum visible Antares sembla tenir un diàmetre d'aproximadament 700 vegades el Sol, mentre que en ones de ràdio l'estrella és 12 vegades més gran. El més notori és que la temperatura de la cromosfera, la zona que es troba sobre la superfície, és escalfada pels camps magnètics i ones de xoc generades per les turbulentes conveccions de la superfície estel·lar. La cromosfera té 2,5 vegades el radi de l'estrella i una temperatura molt baixa 3.500 graus Celsius. Es creu que les estrelles supergegants vermelles tenen atmosferes poc homogènies. A la imatge de l'VLA s'aprecia un enorme vent expulsat per Antares. Més informació a NRAO i ALMA.

12 juny 2020

Un conjunt de nous mesuraments de distància realitzats a través d'una sèrie de radiotelescopis han permès refinar el càlcul de la constant d'Hubble-Lemaître, reforçant la discrepància entre els valors mesurats prèviament. A través de les candeles estàndard i dels quàsars amb lents gravitacionals s'obté una constant de 73-74 quilòmetres per segon i per megaparsec, mentre que els valors calculats per al fons còsmic de microones (CMB) produeixen un valor de 67,4, un diferència significativa i preocupant. Les noves mesures són independents de totes les altres i es basen en discos de gas molecular que contenen aigua orbitant al voltant de forats negres supermassius en els centres de les galàxies. Aquests discos produeixen punts brillants denominats màsers que permeten calcular la mida del disc i la seva extensió angular i, a través de la geometria, la seva distància. El valor per a la constant, a través d'aquest mètode, és de 73,9 quilòmetres per segon per megaparsec. Aquestes noves mesures indiquen novament que el model cosmològic estàndard necessita una revisió. Més informació al NRAO.

10 juny 2020

L'Instituto de Astrofísica de Andalusia (IAA-CSIC) ha participat en l'estudi de l'expansió de la closca del material expulsat per explosions de nova. Les noves són explosions estel·lars en una estrella nana blanca en un sistema binari que captura material de la seva estrella companya fins a aconseguir una massa crítica que produeix l'explosió expulsant les capes externes. L'evolució completa d'una nova passa en escales similars a les de la vida humana, de manera que podem presenciar tot el procés, però fins ara només disposàvem de models simplificats que apuntaven a una pèrdua de velocitat del 50% del seu valor inicial en un temps d'entre cinquanta i cent anys. S'han estudiat 5 closques de nova amb edats entre cinquanta i cent trenta anys. El cas millor estudiat és DQ Her, un sistema variable cataclísmic que va experimentar una explosió el desembre de 1934. Totes les mostres presenten que l'expansió viatja sense fre fins al seu final, quan es dilueixen en el medi interestel·lar. L'energia mecànica i l'impuls de l'material són prou grans com per escombrar sense fre el material. Més informació a l’IAA.

9 juny 2020

Titan s'allunya de Saturn com la Lluna s'allunya de la Terra. Quan un satèl·lit orbita al voltant d'un planeta la seva gravetat crea una bony temporal en la forma del planeta a mesura que passa. L'energia creada pel bony es transfereix del planeta al satèl·lit, empenyent-lo més lluny. La Lluna es desplaça 3,8 cm més lluny cada any. Noves dades de la sonda Cassini de la NASA han mostrat que la deriva de Titan és cent vegades més ràpida del que es pensava anteriorment. La nova mesura és 11 cm per any. Aquesta troballa aborda una pregunta antiga sobre la formació dels anells de Saturn i dels seus satèl·lits. La nova mesura suggereix que Titan es va formar molt més a prop del planeta del que es creia, amb la qual cosa tot el sistema de satèl·lits es va expandir més ràpid del que es creia. Les noves mesures impliquen que es poden aplicar a molts sistemes de planetes i satèl·lits, i fins i tot a sistemes estel·lars binaris. Més informació a la NASA.

4 juny 2020

Nous resultats del Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA suggereixen que la formació de les primeres estrelles i galàxies a l'Univers primordial va tenir lloc abans del que es pensava. No s'han trobat evidències de la primera generació d'estrelles, conegudes com estrelles de la població III, quan l'Univers tenia només 500 milions d'anys, per tant, si es van produir, es deuen haver format abans d'aquesta data. Les estrelles de la població III s'han d'haver format únicament d'hidrogen, heli i liti, els únics elements que existien abans que els processos en els nuclis de les estrelles poguessin crear elements més pesants, com oxigen, nitrogen, carboni i ferro. S'ha estudiat el cúmul MACSJ0416 i el seu camp paral·lel amb el Hubble, el Spitzer i el VLT, i no s'han trobat evidències d'aquestes estrelles. Més informació al Hubble.

3 juny 2020

El dia de Nadal de 1704, a les 17 h (TU), un meteorit va caure a Terrassa. La caiguda del meteorit va ser vista i escoltada per moltes persones en una àrea de diversos centenars de quilòmetres i va ser registrada en diverses fonts històriques. De fet, va ser interpretat com un signe diví i utilitzat amb fins de propaganda durant la Guerra de Successió espanyola. Encara que es creia que els fragments del meteorit mai es van conservar, s'han trobat dos fragments (de 49,8 i 33,7 g) a la col·lecció del gabinet de curiositats de la família Salvador, a l'Institut Botànic de Barcelona. Estan molt ben conservats i parcialment coberts per una escorça de fusió fresca, el que suggereix una ràpida recuperació poc després de la caiguda. L'anàlisi dels fragments ha revelat que el meteorit és una condrita ordinària L6. Aquests fragments es troben entre els meteorits històrics més antics conservats en el món. Més informació a la UPC.

3 juny 2020

Utilitzant l’observatori de raigs X Chandra de la NASA s'ha observat com un forat negre de massa estel·lar 8 vegades la del Sol, està allunyant cap a l'espai material de la seva estrella companya. El sistema binari, anomenat MAXI J1820+070, està ubicat en la nostra galàxia a uns 10.000 anys llum de la Terra. L'estrella companya té aproximadament la meitat de la massa solar. La forta gravetat del forat negre allunya el seu material cap al disc emissor de raigs X que envolta el forat negre. Part d'aquest gas calent creuarà l’"horitzó d'esdeveniments" i caurà en el forat negre, i una altra part s'expulsa en un parell de dolls, en direccions oposades al llarg de les línies de camp magnètic. La velocitat real de les partícules en tots dos dolls és superior al 80% de la velocitat de la llum. La major part de l'energia en els dolls no es converteix en radiació, sinó que s'allibera quan les partícules en els dolls interactuen amb el material circumdant. Més informació al Chandra.

2 juny 2020

Utilitzant telescopis de l'Observatori Europeu Austral (ESO), un equip d'astrònoms ha descobert taques gegants magnètiques a la superfície d'estrelles extremadament calentes amagades en cúmuls estel·lars. Algunes també experimenten esdeveniments de superflamarades, explosions d'energia diversos milions de vegades més energètiques que les erupcions similars que es donen al Sol. Aquests astres, coneguts com estrelles de branca horitzontal extrema, són objectes amb aproximadament la meitat de la massa del Sol, però quatre a cinc vegades més calents. En la seva evolució evitaran una de les fases finals de la vida d'una estrella típica i moren prematurament. S'associen generalment amb la presència d'una estrella companya propera. Però quan es troben en cúmuls globulars no semblen tenir companyes i a més mostren canvis regulars en la seva lluentor amb un període entre pocs dies o diverses setmanes. L'única possibilitat és que aquestes estrelles han d'estar plenes de taques, però no fosques com les solars sinó més brillants i calentes. Més informació a l’ESO i l’IAC.

30 maig 2020

El Telescopi Espacial Hubble s’ha utilitzat per realitzar un estudi sobre el material que envolta les estrelles en el cúmul estel·lar massiu i jove Westerlund 2, a la constel·lació de Carina, a 14.000 anys llum de distància. Fins ara s'havien analitzat les regions de formació estel·lar de baixa densitat més properes; per primera vegada el Hubble ha investigat un dels pocs grups massius a la Via Làctea. S'ha vist que el material que envolta les estrelles prop de centre del cúmul està misteriosament desproveït dels grans i densos núvols de pols que s'espera que es converteixin en planetes en pocs milions d'anys. La seva absència és causada per les estrelles més massives i brillants del cúmul que erosionen i dispersen els discos de gas i pols de les estrelles veïnes. Westerlund 2 conté al menys 37 estrelles extremadament massives, algunes amb un pes de fins a 100 masses solars. La seva radiació ultraviolada i vents estel·lars similars a huracans dispersen els núvols de pols al voltant de les estrelles més properes. Més informació al Hubble.

26 maig 2020

La formació del Sol, del Sistema Solar i la posterior aparició de la vida a la Terra podria ser conseqüència d'una col·lisió entre la nostra galàxia, la Via Làctia i una galàxia més petita anomenada Sagitari, que la orbita. La galàxia Sagitari colpeja repetidament el disc de la Via Làctia a través de les forces gravitacionals al llarg de la seva òrbita. Estudis anteriors ha suggerit que les col·lisions amb Sagitari, una galàxia nana, han tingut un profund efecte en el moviment de les estrelles de la Via Làctia. Podria ser, fins i tot, que l'estructura espiral podria ser deguda al menys a les tres últimes col·lisions amb Sagitari en els últims sis mil milions d'ans. Un nou estudi, a través de les dades de l'última publicació de Gaia, han revelat que les ones de les col·lisions podrien haver desencadenat episodis importants de formació estel·lar, un dels quals va coincidir aproximadament amb el moment de la formació del Sol fa uns 4.700 milions d'anys. Més informació a Gaia i en l’IAC.