Conferència de l'Astronòmica de Sabadell. Xavier Modamio, 3 de juny de 2026.
El primer punt important sobre l'arqueoastronomia és que, d'alguna manera, hi ha hagut una mena de moda al voltant d'aquest tema. Hi ha hagut molta gent interessada en la qüestió, però també moltes crítiques. Segurament molts recordeu una època en què hi havia un senyor que atribuïa absolutament tot als extraterrestres. Actualment, una de les crítiques que es fan a l'arqueoastronomia és que alguns investigadors tendeixen a interpretar-ho tot en clau astronòmica.
És una crítica que, fins a cert punt, és acceptable. Per evitar caure en aquest parany, nosaltres vam decidir centrar-nos exclusivament en allò que reconeix l'UNESCO. Per tant, parlarem de llocs, objectes i evidències catalogats per l'UNESCO, que els atribueix un valor patrimonial reconegut. Així evitem discussions sobre si una interpretació és més o menys especulativa.
La definició que dona l'UNESCO de patrimoni astronòmic és la següent: el patrimoni astronòmic és l'evidència relacionada amb la pràctica de l'astronomia i amb els usos i les representacions socials de l'astronomia.
La mateixa UNESCO distingeix quatre grans categories d'elements relacionats amb l'arqueoastronomia: monuments i llocs, artefactes, coneixements i la relació entre paisatge i cel. Nosaltres ens centrarem en els tres primers.
Hi ha una pàgina web molt interessant anomenada Astronomical Heritage. Us la recomano perquè permet descobrir moltes coses i recull elements que l'UNESCO considera rellevants des del punt de vista astronòmic. Naturalment, sempre hi pot haver debat, però es considera que existeix una base sòlida per a la seva interpretació astronòmica. Avui només en farem una petita selecció, perquè si intentéssim parlar-ne de tots necessitaríem molt més temps. Hi ha una gran quantitat de casos interessants i nosaltres ens limitarem a comentar-ne alguns dels més destacats.
Calendaris
Si ens fixem en el patrimoni immaterial, un dels exemples més importants són els calendaris. Es tracta de sistemes desenvolupats al llarg de la història i que, en molts casos, tenen una clara base astronòmica. Bàsicament, podem distingir tres grans tipus de calendari: el lunar, el solar i el lunisolar.
El calendari lunar es basa exclusivament en les fases de la Lluna. És aquella idea que apareix sovint en les pel·lícules quan algú diu: «Ens veurem d'aquí a tres llunes». Era una manera molt pràctica de mesurar el temps. De fet, encara avui alguns calendaris es basen principalment en la Lluna, com per exemple el calendari musulmà.
Sabem que les diferents fases lunars es repeteixen de manera regular i que el cicle complet té una durada mitjana d'uns 29 dies i mig.
El gran avantatge d'aquest sistema és que és molt fàcil de seguir. Qualsevol persona pot observar la Lluna i situar-se fàcilment dins del mes. En el calendari musulmà i en l'hebreu, el mes comença amb l'aparició del primer creixent visible; en el calendari xinès, amb la lluna nova.
Els calendaris lunars segueixen els cicles lunars, són fàcils de calcular i tenen inicis i finals molt evidents. El seu principal inconvenient és que no permeten seguir correctament el cicle de les estacions, de manera que no són gaire útils per a societats agrícoles. Per això han estat especialment adequats per a pobles nòmades, com moltes tribus nord-americanes o les poblacions de la Península Aràbiga abans de l'expansió de l'agricultura.
Si passem al calendari solar, aquest es basa en el cicle anual del Sol. Els primers grans calendaris solars van ser els egipcis. Els egipcis depenien de les crescudes del Nil i necessitaven saber quan arribarien les inundacions i els sediments que permetien l'agricultura. Per això els interessava molt disposar d'un calendari precís.
Un element especialment important era l'aparició heliacal de Sírius, és a dir, la seva primera aparició visible abans de la sortida del Sol. Aquest fenomen coincidia aproximadament amb l'arribada de les grans inundacions del Nil.
El gran avantatge dels calendaris solars és que segueixen correctament les estacions i resulten molt útils per determinar els períodes de sembra i collita. El seu inconvenient és que l'inici i el final dels períodes no són tan evidents com en el cas lunar. Sense un calendari és molt difícil saber exactament quan comença l'any.
A més, són sistemes més complexos i històricament han requerit especialistes per calcular-los. Sovint aquesta funció estava en mans dels sacerdots. De fet, en moltes societats agrícoles, una part important de les funcions sacerdotals consistia precisament en l'elaboració i manteniment dels calendaris.
Finalment, tenim els calendaris lunisolars, que intenten combinar els avantatges dels sistemes lunar i solar. Aquí apareix un problema matemàtic important. L'any solar dura aproximadament 365,25 dies, mentre que un mes lunar dura uns 29,5 dies. Això fa que dotze mesos lunars sumin només uns 354 dies. Per tant, els dos cicles no coincideixen. Cada any lunar queda aproximadament onze dies per sota de l'any solar.
Per solucionar-ho, alguns calendaris, com l'hebreu, incorporen periòdicament un mes addicional. Aproximadament cada dos o tres anys s'afegeix un tretzè mes per tornar a sincronitzar el calendari amb les estacions. Aquest procediment és característic dels calendaris lunisolars.
El disc de Nebra
Si passem als objectes, trobem tota una sèrie d'artefactes que s'interpreten com a elements amb significació astronòmica.
Un dels exemples més fascinants és el Disc de Nebra (figura 1). Data d'entre 3.600 i 4.000 anys d'antiguitat i va ser descobert a Nebra, a Alemanya. Es tracta d'un disc d'uns trenta centímetres de diàmetre i molt prim, pràcticament com un disc de vinil.
Té una cara decorada amb incrustacions metàl·liques i una altra completament llisa.
Figura 1. Disc de Nebra
Va ser trobat a Nebra, en una zona associada a la cultura Únětice, una cultura de l'edat del bronze que es va desenvolupar a l'Europa central fa aproximadament 3.600 anys. Aquesta cultura ocupava una àmplia regió del centre d'Europa, i Nebra es trobava dins d'aquest àmbit cultural.
Tot i que estem parlant de fa uns 3.600 anys, però ja existia una organització social molt estructurada, amb una clara jerarquia i amb elits dirigents. Era, evidentment, una societat eminentment agrícola.
Com us deia, el disc és de bronze amb incrustacions d'or. També és interessant destacar que les espases trobades al seu costat són clarament espases cerimonials. Tot i ser de bronze, incorporen elements d'or, cosa que les feia poc pràctiques per al combat real.
Si observem el disc amb detall, hi podem identificar diversos elements. La gran circumferència podria representar el Sol o la Lluna plena; tot i que no hi ha consens absolut sobre aquesta qüestió. En canvi, el que sembla força clar és que hi ha la figura de la Lluna en quart creixent. I al voltant hi apareixen nombroses estrelles.
A la part inferior trobem un element que alguns interpreten com un arc celeste, mentre que altres consideren que representa una barca solar. Si us hi fixeu bé, sembla que s'hi puguin distingir una mena de rems. Segons aquesta interpretació, seria una representació semblant a la barca solar egípcia, que transportava el Sol durant la nit perquè pogués tornar a aparèixer l'endemà. Les cronologies són aproximadament contemporànies i això ha portat alguns investigadors a plantejar possibles influències culturals.
L'altre element realment fascinant és el grupet d’estrelles que s’hi veuen: es tracta de les Plèiades. La resta d'estrelles semblen distribuïdes de manera força aleatòria. Diversos investigadors han estudiat la seva disposició i no han trobat un patró clar. En canvi, la representació de les Plèiades és inequívoca.
A partir d'aquí han sorgit diverses interpretacions. Una de les més conegudes és que, si ens situem al cim de Mittelberg, on es va trobar el disc, i l'orientem correctament, aquests dos arcs laterals indiquen aproximadament la posició de la sortida del Sol durant el solstici d'estiu i el solstici d'hivern.
Una altra interpretació diu que aquesta configuració celeste podria indicar el moment en què calia afegir un mes intercalar per ajustar un calendari lunisolar. Dit d'una altra manera, aquesta cultura podria haver utilitzat un calendari que combinava els cicles del Sol i de la Lluna i sabia quan calia afegir un mes suplementari per mantenir-los sincronitzats.
Naturalment, es tracta d'interpretacions i no de certeses absolutes. Tanmateix, aquesta és la lectura que fan actualment diversos especialistes, inclosos els investigadors del Museu Estatal de Halle, on es conserva el disc.
Barrets d’or
Els anomenats barrets d'or tenen una antiguitat d'entre 2.800 i 3.400 anys. Corresponen a l'edat del bronze europea i s'associen principalment a la cultura dels túmuls, que es va desenvolupar en bona part de l'Europa central. Posteriorment, aquesta tradició cultural va evolucionar cap a la cultura dels camps d'urnes, encara més extensa i amb influència fins i tot a la península Ibèrica. Es creu que va ser durant aquest període quan es van fabricar aquests extraordinaris objectes.
Actualment se'n coneixen quatre exemplars principals. El més antic és el d'Avanton, a França; després trobem el de Schifferstadt, a Alemanya, amb uns 3.300 anys d'antiguitat; també hi ha el de Ezelsdorf-Buch, d'uns 3.000 anys; i finalment, hi ha el famós Barret d'Or de Berlín (figura 2), anomenat així perquè es conserva al Museu de Berlín, tot i que probablement va ser descobert a la regió de Suàbia.
Figura 2. El barret de Berlin
Com sempre, hi ha diverses interpretacions. La més acceptada és que eren portats per sacerdots o personatges d'alt rang i que simbolitzaven no només poder, sinó també coneixement.
Si observem el barret d'Ezelsdorf-Buch, veurem que està dividit en diverses franges decorades amb patrons geomètrics molt elaborats i perfectament simètrics.
En el cas del Barret d'Or de Berlín, que és el més gran i també el més estudiat, observem una enorme quantitat de símbols i marques distribuïts en diferents bandes. Alguns motius tenen més cercles concèntrics, d'altres menys, i la combinació és extraordinàriament complexa. Aquí és on apareix una de les interpretacions més sorprenents.
L'arqueòleg alemany Wilfried Menghin va proposar l'any 2000 que aquests barrets funcionaven com una mena de calendari lunisolar. Segons la seva teoria, cada franja i cada grup de símbols representaria determinats períodes de temps que permetrien calcular cicles lunars i solars.
Si la interpretació és correcta, el sistema permetria calcular dates amb un marge d'error inferior al 0,5 %, una precisió extraordinària per a l'època.
Capa d’or i carro solar
De la mateixa cronologia també coneixem altres objectes molt interessants com la capa d'or de Mold, descoberta a Gal·les (figura 3). Es tracta probablement d'una peça ornamental femenina, encara que no es descarta que tingués algun significat ritual.
També és especialment destacat el carro solar de Trundholm, descobert a Dinamarca. Com es veu clarament, representa un cavall que arrossega un gran disc solar. No sabem exactament quina era la seva funció, però és evident que el disc simbolitza el Sol.
Una de les interpretacions més interessants és que el cavall transporta el Sol durant el dia, d'est a oest. A la cara posterior del disc no hi ha decoració daurada, fet que podria representar el trajecte nocturn, quan el Sol és invisible.
Figura 3. Capa d’or i carro solar
Cometa Halley
Parlem ara del cometa Halley, que segurament coneixeu millor que jo. No és una troballa arqueològica, però sí que ha deixat nombroses evidències històriques, ja que passa cada 75 o 76 anys i es coneix des de fa segles.
Al llarg de la història hi ha hagut diverses aparicions especialment destacades. Una de les més famoses és la de l'any 1066. Aquell any el cometa va ser observat de manera espectacular i va coincidir amb la mort del rei Harold II d'Anglaterra a la batalla de Hastings. Posteriorment, Guillem el Conqueridor va ocupar el tron anglès.
Com que des de l'antiguitat els cometes sovint s'havien interpretat com a presagis de desgràcies o grans canvis, molts contemporanis van associar l'aparició del Halley amb aquests esdeveniments. Aquesta relació va quedar immortalitzada al famós Tapís de Bayeux (figura 4).
Si observem el tapís amb detall, hi veiem diverses figures contemplant un objecte brillant al cel. Avui sabem que es tracta d'una representació del cometa Halley.
Figura 4. Tapís de Bayeux amb el cometa Halley
Una altra aparició especialment famosa va ser la de 1910. En aquella època es va arribar a parlar del «cometa de la fi del món», perquè s'havia detectat que la seva cua contenia gasos com el cianogen. Algunes persones van arribar a creure que, quan la Terra travessés la cua del cometa, es produiria una catàstrofe global. Com podeu imaginar, no va passar absolutament res.
L’atles estel·lar xinès
Canviem ara a un altre objecte molt interessant: l'Atles Estel·lar Xinès del segle XII. Es considera el primer atles estel·lar imprès que es coneix. Hi apareixen nombroses constel·lacions, algunes més fàcils de reconèixer que d'altres.
Jaciments arqueològics
Si passem als jaciments arqueològics, entrem ja en l'àmbit de les grans estructures que no es poden transportar i que es conserven in situ.
Un exemple destacat són les coves de Lascaux (França) i el seu possible panell astronòmic, amb una antiguitat d'entre 15.000 i 17.000 anys. Hi trobem una sèrie d'elements molt interessants. Alguns investigadors hi han identificat calendaris naturals, possibles calendaris astronòmics, representacions d'asterismes i fins i tot una mena de cosmografia arcaica.
En primer lloc, molts dels animals representats semblen correspondre a moments estacionals molt concrets. Per exemple, els cérvols apareixen sovint durant l'època de la brama, és a dir, a l'inici de la tardor. Els mascles mostren les grans banyes i es troben en període reproductor.
També hi apareixen ramats de cabres salvatges, una escena que acostuma a associar-se amb el final de l'estiu. Una altra representació coneguda és l'anomenat «cavall xinès», que sembla mostrar una euga embarassada a punt de parir. Aquest fet s'associa habitualment amb el període proper al solstici d'estiu.
I no només apareix l'euga amb una panxa molt pronunciada, sinó també unes plantes que recorden cereals silvestres. En aquella època encara no existia l'agricultura, però els grups humans coneixien perfectament les plantes que podien aprofitar per alimentar-se. Per tant, no només representaven els animals, sinó també els recursos vegetals importants per a la seva supervivència.
Pel que fa als possibles calendaris astronòmics, una de les interpretacions més conegudes es basa en els cérvols en període de brama. A sota d'una de les figures apareixen tretze punts. Entre el solstici d'estiu i l'equinocci de tardor hi ha aproximadament tretze setmanes lunars.
Però encara hi ha més exemples. En una altra representació d'una euga embarassada apareixen vint-i-sis punts sota l'animal. Curiosament, entre l'equinocci de primavera i l'equinocci de tardor hi ha aproximadament vint-i-sis setmanes.
També trobem representacions d'uros, els grans bòvids salvatges que van precedir els actuals toros domèstics. Alguns investigadors han suggerit que al voltant d'aquestes figures es poden reconèixer les Plèiades i les Híades. La correspondència no és exacta, però resulta prou suggestiva perquè hagi despertat molt interès.
Stonehenge
Stonehenge es troba al comtat de Wiltshire, a Anglaterra, i va ser construït al llarg d'un període comprès aproximadament entre fa 5.100 i 3.600 anys.
Té una estructura circular formada per grans blocs de pedra, tanmateix, no es tracta només del cercle principal, al seu voltant hi ha tot un conjunt de fossats, talussos i altres estructures disposades també de forma circular.
Les grans pedres exteriors formen l'anomenat cercle de sarsens, de les quals originalment n'hi havia trenta. A l'interior hi havia cinc grans trilits, és a dir, estructures formades per dues pedres verticals i una d'horitzontal; i a l'exterior hi trobem l'anomenada Heel Stone o «pedra del taló», un element fonamental per entendre algunes de les alineacions astronòmiques del monument.
També hi ha les anomenades Station Stones, les «pedres de les estacions», disposades en punts estratègics. Al centre del conjunt hi ha la coneguda Altar Stone o «pedra de l'altar». I a més hi havia una seixantena de bluestones o «pedres blaves», molt més petites.
Fixeu-vos en algunes xifres: trenta pedres exteriors, seixanta pedres interiors i cinc trilits centrals. Potser aquestes quantitats no són casuals.
Durant el solstici d'estiu el Sol surt alineat exactament amb la Heel Stone i que els seus primers raigs es projecten cap a la zona central del monument. Això difícilment pot ser fruit de l'atzar. De la mateixa manera, altres alineacions del conjunt coincideixen amb les postes i sortides de Sol dels solsticis d'estiu i d'hivern. Moltes d'aquestes direccions coincideixen precisament amb la posició de les Station Stones.
Pel que fa a les interpretacions, n'hi ha moltes. L'arqueòleg Timothy Darvill, de la Universitat de Bournemouth, va proposar una interpretació segons la qual les trenta pedres del cercle exterior representarien els dies d'un mes. Dotze mesos de trenta dies donarien un any de 360 dies. Els cinc trilits centrals representarien els cinc dies addicionals necessaris per completar l'any solar. Les quatre Station Stones servirien per marcar els ajustaments estacionals.
Naturalment, aquesta és només una de les moltes interpretacions existents, ara bé, el que sembla evident és que Stonehenge tenia una relació important amb l'observació dels cicles celestes.
També cal recordar que Stonehenge no és un cas únic. A Anglaterra existeixen nombrosos altres «henges», és a dir, recintes circulars similars. Alguns eren de pedra i d'altres de fusta. En aquests darrers casos, la fusta s'ha degradat amb el temps, però les excavacions arqueològiques han permès identificar-ne les traces.
A Alemanya també trobem exemples molt interessants, com el cercle de Goseck. Un recinte circular de fusta amb alineacions molt semblants a les de Stonehenge. Les seves portes principals indiquen les posicions de la sortida i la posta del Sol durant els solsticis d'estiu i d'hivern. La diferència és que, en aquest cas, la construcció original era de fusta i ha hagut de ser reconstruïda a partir de les restes arqueològiques.
Talaiots menorquins
Canviem ara completament d'escenari i viatgem a Menorca, on és impressionant la quantitat de restes arqueològiques que es conserven a l'illa. La cultura talaiòtica ens ha deixat tres grans tipus de construccions: talaiots, navetes i taules.
Els talaiots semblen haver funcionat principalment com a torres de vigilància o estructures defensives situades en punts estratègics. Fins ara no s'hi ha identificat una relació astronòmica clara.
Les navetes, en canvi, són monuments funeraris. La més coneguda és la Naveta des Tudons. Si observem la seva orientació, veurem que tendeix cap a l'oest, és a dir, cap a la direcció de la posta de Sol.
Finalment tenim les taules, probablement els monuments més emblemàtics de Menorca. Són grans estructures formades per una pedra vertical coronada per una llosa horitzontal. La majoria es troben dins recintes de caràcter ritual o religiós; i la major part de les taules estan orientades cap al sud.
Quan es van construir, cap a l'any 1000 aC, la configuració del cel era lleugerament diferent de l'actual a causa de la precessió dels equinoccis. Si reconstruïm el cel de l’època observem que l'ort de Sírius, així com altres estrelles destacades del cel austral, es produïen precisament en la direcció cap a la qual apunten moltes de les taules.
Alguns investigadors han suggerit que aquesta orientació podria estar relacionada amb l'observació de la Creu del Sud, visible des de Menorca en aquell període.
Finalment, hi ha una petita estructura descoberta a So na Caçana que alguns investigadors interpreten com una mena de calendari. Segons aquesta hipòtesi, la disposició de les pedres permetria seguir tant cicles solars com lunars.
Com passa sovint en arqueoastronomia, hi ha interpretacions més acceptades que d'altres, però totes elles ens mostren fins a quin punt les societats antigues observaven atentament el cel i integraven aquests coneixements en la seva vida quotidiana i en les seves construccions.
Chankillo
Anem al Perú i parlem del complex arqueoastronòmic de Chankillo. Es tracta d'un conjunt molt més recent que els exemples que hem vist fins ara, datat aproximadament entre els anys 500 i 200 aC.
El conjunt està format per un temple fortificat, dos edificis principals —un dels quals sembla haver funcionat com a observatori i l'altre com a centre administratiu— i, sobretot, tretze torres alineades que constitueixen l'element més característic del jaciment. Hi destaca una gran estructura fortificada, que veurem amb més detall tot seguit, envoltada de muralles i amb diversos recintes circulars al seu interior. El conjunt està situat al capdamunt d'un turó.
A la part baixa hi trobem l'anomenat Observatori Oest, mentre que l'element més espectacular és la línia de tretze torres perfectament alineades. A l'altre extrem hi ha l'Observatori Est. La zona adjacent correspondria als espais d'habitatge i als magatzems o zones de subministrament. La fortalesa situada al cim està protegida per tres línies concèntriques de muralles.
Un aspecte molt interessant és que aquestes muralles són extraordinàriament gruixudes i que els accessos estan dissenyats de manera que qualsevol persona que hi vulgui entrar ha de seguir un recorregut en ziga-zaga, la qual cosa indica que es tractava d'una estructura defensiva molt important, concebuda per dificultar qualsevol atac.
Si ens situem en un dels observatoris, podem veure la sortida del Sol produint-se entre les diferents torres. Segons l'època de l'any, el Sol apareix entre una torre i la següent. Per aquest motiu es considera que el conjunt funcionava com un calendari solar. Observant la posició del Sol respecte a les torres era possible determinar amb precisió el moment de l'any.
A més, les torres estan alineades aproximadament en direcció nord-sud. Això permetia que un observatori controlés les sortides del Sol mentre que l'altre podia seguir-ne les postes.
Observatori d’Ulugh Beg
Una altra troballa extraordinària és l'observatori d'Ulugh Beg, a Samarcanda (actual Uzbekistan), que va ser construït l'any 1429.
La seva posició estratègica com a gran ciutat de la Ruta de la seda la va convertir en un important centre comercial, cultural i científic. I el seu període de màxima esplendor correspon a l'Imperi Timúrida, entre els segles XIV i XVI.
Ulugh Beg era un príncep timúrida i, al mateix temps, un extraordinari astrònom, matemàtic i científic. Malgrat les dificultats polítiques que va afrontar, va impulsar un dels projectes científics més ambiciosos del seu temps: la construcció d'un gran observatori astronòmic.
Segons les reconstruccions, l'observatori era un edifici circular de tres plantes amb una gran obertura central, amb un enorme sextant astronòmic. Es tractava d'un instrument gegantí, de més de trenta metres de radi, construït parcialment sota terra.
L'edifici actuava com una mena de gran cambra d'observació. En el cas del Sol, la seva llum penetrava per l'obertura superior i es projectava sobre l'escala graduada, permetent determinar amb gran precisió la seva posició al llarg de l'any.
Però la part més interessant era l'observació dels estels. Durant la nit, les estrelles transitaven pel camp visual de l'instrument i les seves posicions quedaven projectades sobre l'escala graduada (amb una precisió extraordinària per a l'època). Per això es van obtenir mesures molt precises de les posicions de nombroses estrelles i planetes. Es van elaborar extensos catàlegs estel·lars que van esdevenir referència durant segles.
Un dels científics destacats que hi va treballar va ser Jamshid al-Kashi, matemàtic i astrònom persa. Entre les seves obres hi trobem diversos tractats dedicats a les dimensions i distàncies dels astres, així com a la millora dels mètodes de càlcul astronòmic.
Cal recordar que la cultura islàmica va desenvolupar un gran interès per l'astronomia. Això es deu, en part, al fet que el calendari islàmic és lunar i que la determinació dels temps de pregària requeria observacions astronòmiques precises. Com a conseqüència, el món islàmic va impulsar durant segles importants avenços en matemàtiques, trigonometria i astronomia.
A l'observatori d'Ulugh Beg es va elaborar el famós catàleg conegut com a Zij-i Sultani, una de les obres astronòmiques més importants del segle XV, que contenia les coordenades de 922 estrelles fixes observades amb una precisió extraordinària.
El mateix Ulugh Beg va calcular la inclinació de l'eix terrestre respecte a l'eclíptica i va obtenir que era de 23 graus i 30 minuts. Valor molt proper al real.
Malauradament, la història d'Ulugh Beg va acabar de manera tràgica. Tot i ser un científic brillant, va tenir greus dificultats polítiques. Va ser deposat i assassinat per ordre del seu propi fill. I després de la seva mort, l'observatori va ser destruït i abandonat, i durant segles va quedar enterrat sota terra. Les restes van ser redescobertes a principis del segle XX per arqueòlegs russos. Actualment només es conserva una petita part de l'enorme sextant subterrani.
Col·loqui
Totes aquestes cultures devien tenir clar que la Terra era rodona, no?
Òbviament. Que la Terra era rodona se sap des de fa molt de temps. Per exemple, Eratòstenes, un grec, ja va calcular el diàmetre de la Terra.
Ha canviat la inclinació respecte dels punts cardinals en els darrers milers d’anys?
No, això no canvia. La posició nord-sud i est-oest és la mateixa ara i fa 5.000 anys. El que sí que ha canviat amb els segles és l’estrella polar. A l’època de Colom no era la mateixa que ara.
Com és que en el mapamundi de la Unesco hi ha pocs jaciments a Sud-amèrica?
No soc arqueòleg, però estic en contacte amb ells. Les excavacions són molt cares i necessiten molta gent. A Europa hi ha molts més recursos i és més fàcil excavar. A la selva mesoamericana és molt més complicat. També hi ha factors econòmics i de disponibilitat. Això explica en part per què hi ha més estudis a Europa.