Conferència de l'Astronòmica de Sabadell. Àngel Massallé, 29 de gener de 2025
Si volguéssim escriure un missatge que pogués ser entès per una civilització alienígena, com ho podríem fer? no hi podríem incloure un dibuix d'un humà, indicant la seva massa o el seu pes, en kg o la seva estatura en metres, o dir que la terra està a tants anys llum del centre de la galàxia, ja que què per un extraterrestre aquestes unitats de mesura; kg, metres o anys llum, no els hi dirien res.
Avui ens endinsarem en un viatge fascinant a través de l'espai i el temps, explorant els missatges que la humanitat ha enviat a les estrelles amb l'esperança de comunicar-nos amb altres civilitzacions. Aquests missatges, que ara veurem, són testimonis del nostre desig innat de connectar amb l'univers i de deixar una empremta de la nostra existència. Representen la nostra voluntat de compartir qui som, d'on venim i què ens fa humans. A través d'aquestes missions, hem enviat salutacions, música, imatges i fins i tot poemes, amb l'esperança que algun dia, en algun lloc, algú els rebi i comprengui el nostre missatge. Per favor, acompanyeu-me en aquest viatge per descobrir les històries i anècdotes darrere d'aquests missatges, i reflexionem junts sobre el significat i la importància d'aquesta comunicació interplanetària.
Ara veurem com se les varen enginyar els científics nord-americans per idear uns missatges que poguessin ser descodificats per unes ments absolutament desconegudes. Enviar aquest tipus de missatge va ser una idea del consultor britànic Eric Burgess, un consultor freelance, conferenciant i periodista anglès, que havia escrit sobre el programa de les missions espacials Pioneer, Burgess l’hi va suggerir aquesta idea a Carl Sagan i Sagan ho va comentar amb un seu company de la Planetary Society, en Frank Drake.
Aquests missatges es van enviar amb l’esperança que, en un futur molt llunyà, poguessin ser trobats i interpretats per civilitzacions extraterrestres. En realitat era una iniciativa que reflectia en certa manera, una crida profundament esperançadora sobre la vida en aquest planeta. Es com un reconeixement de que no estem sols i tenim desig de connectar amb qui pugui haver en el mes enllà, com quant un nàufrag llença un missatge en una ampolla amb l’esperança que e trobi algú.
Les plaques de les naus Apol·lo
Per seguir un ordre cronològic, començarem parlant de les plaques que portaven els Mòduls Lunars de les naus Apol·lo, les que van allunitzar o aterrar a la Lluna, llançades entre el 1969 i el 1972. En realitat més que una comunicació cap a altres essers del espai eren més un record que els humans deixàvem a un altre cos celeste, fora de la Terra, era com deixar escrita una “postal” dirigida a qui la pugui trobar, seguirem amb les plaques de les sondes Pioneer, aquestes si que ja eren un autèntic missatge dirigit cap a altres civilitzacions no terrícoles i que es van llançar el 1972 i 1973, també parlarem d’un altre senyal, si les plaques de les Pioneer eren uns missatges visuals, aquest va ser un missatge sonor enviat des de la Terra cap al espai, va ser el missatge d’Arecibo, enviat el 1974 i acabarem amb els disc d’or de les Voyager, llançades el 1977, i encara, per acabar, donarem un cop d’ull a futurs missatges !
Les plaques que portaven els Mòduls Lunars de les missions Apol·lo son les plaques commemoratives que portaven les missions Apol·lo llançades entre juliol de 1969 i desembre de 1972. Eren unes plaques d'acer inoxidable que mesuren 22,9 per 19,4 cm, unides a una de les potes en concret, a la que estava sota les escales que s’utilitzaven per el descens dels Mòduls Lunars dels Apol·lo que anaven a les missions a la Lluna. Les van dur des del Apol·lo 11 al Apol·lo 17, i que com que anaven enganxades als Mòduls Lunars es van quedar per sempre a la superfície lunar, excepte la corresponent al Apol·lo 13 que per raons obvies no hi va arribar mai.
Les plaques van ser originalment suggerides i dissenyades pel cap de serveis tècnics de la NASA, Jack Kinzler, qui va supervisar la seva producció. En concret, la placa del Apol·lo 11 deia textualment:
HERE MEN FROM THE PLANET EARTH
FIRST SET FOOT UPON THE MOON
JULY 1969, A.D.
WE CAME IN PEACE FOR ALL MANKIND
AQUI HOMES DEL PLANETA TERRA
VAN POSAR EL PEU PER PRIMERA VEGADA A LA LLUNA
EL JULIOL DE 1969
VENIM EN SO DE PAU I EN NOM DE TOTA LA HUMANITAT
I seguidament anava signada per els tres astronautes, en aquest cas per; Neil Armstrong, Buzz Aldrin i Michael Collins i a sota per el President dels EEUU, Richard Nixon. Com a curiositat, el tipus de lletra utilitzat va ser la Futura.
Totes les plaques portaven facsímils de les firmes dels astronautes participants. Per aquesta raó, es va haver de fer una placa addicional per l'Apol·lo 13 a causa del reemplaçament, dos dies abans del llançament, del pilot del Mòdul de Comandament, Thomas K. Mattingly per John Swigert, a causa que Mattingly s’havia contagiat de rubèola.
Les plaques dels Apol·lo 11 i la del Apol·lo 17, la 1era missió i la ultima, porten un facsímil de la signatura del president dels Estats Units, Richard Nixon i la inscripció que ja hem comentat: “Aquí els homes del planeta Terra van trepitjar per primera vegada la Lluna al juliol de 1969 dC. Vam venir en pau per a tota la humanitat".
Totes, excepte la placa de l'Apol·lo 12 que, per cert, també té una textura diferent, mostren imatges dels dos hemisferis de la Terra. La placa de l'Apol·lo 17 té una representació del globus lunar a més de la Terra. Les plaques utilitzades a les missions 13 a 16 porten el nom del Mòdul Lunar de cada missió. Totes les plaques es van quedar a la Lluna, excepte la de la missió avortada, del l'Apol·lo 13, que no va arribar a allunitzar mai.
Les plaques de les Pioneer
A principis de 1972 s'ultimaven els preparatius perquè la sonda Pioneer 10 es convertís en el 1er vehicle espacial que explorés el medi interplanetari entre la Terra i Júpiter i realitzés mesures de les partícules i camps de l'entorn proper del gegant vermell. El seu destí era Júpiter i després allunar-se del nostre sistema solar.
La seva missió, era prendre fotografies detallades de Júpiter, l'enorme planeta i de les seves llunes, i estudiar la seva atmosfera, les seves partícules i vents solars i el flux i la velocitat de les abundants partícules de pols. Però la Pioneer 10 tenia una segona missió, degut a l’empenta gravitacional del planeta més gran del sistema solar, l'acceleraria fins a 13,5 km/s, suficients per fer-la escapar del nostre sistema solar i arribar-se a perdre per l’univers a una velocitat residual d'11,5 km/s. Les dues sondes Pionner es van llançar, la 10, el 2 de març de 1972 i la 11, el 5 d’abril de 1973.
Quan Carl Sagan es va assabentar que seria el 1er objecte d'origen humà a abandonar el sistema solar li va semblar apropiat que havia de portar certes indicacions del lloc d'origen, de l’època i de la naturalesa dels seus constructors. Una cosa semblant a un “missatge en una ampolla” d'un nàufrag, però de proporcions còsmiques. Per sorpresa seva, la idea va trobar suports en tots els nivells jeràrquics de la NASA, malgrat que era massa tard fins i tot per realitzar canvis mínims a la nau.
Carl Sagan va contactar amb el seu col·lega Frank Drake (el famós creador de l'equació de Drake). Disposaven només de 3 setmanes per idear i realitzar un missatge que sigues comprensible per una civilització extraterrestre. Finalment ho van aconseguir i el missatge va ser gravat en una placa d'alumini i or anoditzat de 9 x 6 polzades (23 x 15 cm), que es va col·locar subjecta als puntals que suporten l'antena del Pioneer 10 com es pot veure en la imatge.
Fermament unit en aquets puntals de suport de les antenes, i protegit de l'erosió de la pols interestel·lar, hi havia el diagrama artístic i científic més emprenedor de tots els temps: la Placa de la Pioneer. El que tenia gravat pretenia revelar-li a la vida intel·ligent extraterrestre que la trobés, qui érem i a on érem nosaltres.
Encara que sembli estrany, a causa del bombardeig de fotons, electrons i protons altament energètics, a l'espai continuen existint processos d'erosió, els quals erosionarien la placa a una velocitat mitjana d'una dècima de milmillonèsima de metro a l'any. Atès que el gravat té una profunditat de deumil·lèsimes de metre, la sonda podria viatjar més de 100 parsecs sense que el seu missatge fos dràsticament alterat. Per tant, no només és el primer objecte de fabricació humana a abandonar el sistema solar, si no que és també la obra més longeva que s’havia fet mai.
Bé i que diu el missatge i per què es va armar un cert escàndol en el seu moment al veure el seu disseny?
Frank Drake en una entrevista que l’hi varen fer a la BBC va dir; "Ens imaginem que el més interessant per als extraterrestres seria saber com som" i va afegir, “Però pensem que també voldrien saber d'on prové el missatge i quan havia estat enviat, doncs podrien passar milions d'anys abans que fos interceptat". Es a dir, saber, qui la enviat, des de on i quan es va enviar.
Sagan i Drake per fer el missatge van partir de la premissa que la ciència i les matemàtiques eren llenguatges universals, de manera que qualsevol vida intel·ligent els comprendrien. Es van dedicar primer a concebre la forma de comunicar-los als extraterrestres d'on venia el missatge, atès que "Planeta Terra" no té sentit a fora. Per entendre el que van fer, imagineu-vos que esteu tractant de trobar un nàufrag perdut enmig del mar i, en comptes de donar-te coordenades, et donen informació sobre la ubicació de diversos fars i la distància entre aquets fars i la persona que busques. Amb aquesta informació seria fàcil trobar al nostre nàufrag. En el firmament, aquests fars són els púlsars, romanents de l'explosió de supernoves que giren molt ràpidament i, com a resultat, emeten uns polsos espaiats de manera molt uniforme. Llavors, per indicar-los als extraterrestres on havia estat llançat el missatge, els científics van crear un mapa que mostrava la ubicació de 14 púlsars respecte al Sol. Això és el que veiem en la placa: Cadascuna de les línies que irradien del centre indica la direcció i la distància d'un púlsar al Sol. Com que hi ha molts púlsars a l'Univers, van anotar en números binaris la freqüència de polsos que, per ser distintiva, serveix per identificar-los. La seqüència de ratlles verticals i horitzontals que veiem al costat de les línies són nombres binaris que indiquen les freqüències de pols necessàries per identificar els púlsars.
Fins aquí, de comprendre-ho, els alienígenes sabrien que el missatge vindria del nostre sistema solar; ara cal precisar. A la part inferior esquerra del diagrama, veiem novament el Sol, ara acompanyat dels planetes, inclòs Plutó, que aleshores encara ho era. Del tercer planeta -el nostre- surt una fletxa que assenyala la sonda Pioneer. Així, la nostra direcció es: 3r planeta d'endins cap enfora, en el Sistema Solar. ¡Llest! Adreça del remitent: la Terra.
Amb aquesta primera part del missatge, Sagan i Drake ho varen presentar als responsables de la NASA aquell mateix desembre, amb l'esperança de persuadir-los que el posessin a la Pioneer. Havien passat poc més de dos anys des que Apol·lo havia arribat a la Lluna i l'agència espacial estatunidenca volia un nou projecte que fos igualment ambiciós. La sonda Pionner aniria on cap nau espacial havia estat abans, als planetes exteriors. El seu llançament estava programat per al febrer següent, i la NASA no va aprovar la placa immediatament. Amb el temps corrent en contra seu i l'esperança que finalment acceptessin el seu disseny, els astrònoms es van dedicar a acabar de dissenyar el missatge en les poques setmanes restants.
Ja tenien la primera part, per saber on érem, ara havíem d’informar com som, quina estatura tenim. Havien trobat la manera de mostrar on era la Terra, però van creure útil incloure un mitjà per calcular el temps i les dimensions. Necessitaven trobar una unitat universal. I la química bàsica de l'Univers els va donar la solució. Van posar l'àtom d'hidrogen, el component més abundant i més bàsic de l’univers, en els seus dos estats d'energia més baixos. L’esquema representa una inversió en la direcció del spin de l’electró en un àtom d’hidrogen. Aquesta transició provoca una ona de un radi de gairebé 21 cm.
Tal com explicava Frank Drake: "Quan un àtom d'hidrogen canvia d'un estat d'energia a l'altre, irradia una ona de ràdio amb una determinada longitud d'ona i amb una certa freqüència d'oscil·lació". Aquesta freqüència es va fer servir com a unitat de temps i la longitud d'ona, com una unitat de distancia, equivalent a 8 polzades (20,32 cm). Els astrònoms es van valer dels valors constants del canvi d'energia dels àtoms d'hidrogen per fixar aquestes mesures.
Hi ha també la representació de un home i una dona. La dona, si us hi fixeu, té una línia al costat del cap i una altra al costat dels peus; la distància entre elles és la seva alçada. I si us hi fixeu, a l'esquerra, entre les dues cotes, hi ha alguna cosa escrita. És un número binari que indica que la dona mesura 8 d'aquesta unitat fixada: 8 x 8 polzades = 64 polzades (1 “=2,54 cm, es a dir, 64”=162,56 cm), que de fet és l'altura mitjana de les dones del planeta. Com que a la placa també hi ha una representació de la sonda Pioneer, serveix per donar-li als destinataris del missatge una idea de la nostra mida.
La següent tasca era mostrar com som, no solament quant mesurem, sinó quin aspecte tenim. Hauria d'haver estat la part fàcil, però va resultar ser molt més polèmica del que s’esperava. La persona encarregada de representar la forma humana per als habitants de l'espai exterior va ser l'esposa de Carl Sagan, Linda Salzman Sagan, que era una artista professional, havia estudiat a la prestigiosa Escola de Belles Arts del Museu de Boston, però en virtut d'haver-se casat amb un científic eminent, de sobte es va trobar amb la responsabilitat de representar tota la humanitat amb només dues figures.
En una entrevista a la BBC deia: "Vaig voler que cada figura tingués diferents trets racials. La dona té els ulls molt ametllats i el pèl llis; a l'home el vaig fer amb pèl rissat i nas aplanat, perquè fossin multiculturals". “I la roba?”, l’hi van preguntar, i Linda responia: "Com els anava a vestir? Amb vestits tribals? Amb roba d'alta costura? No, vaig decidir que se n'anessin nus", va dir l'artista.
A mesura que es va difondre la notícia de la placa, van sorgir preguntes sobre el fet que la figura femenina semblava submisa a l'home, amb ell mirant de front i dret, mentre que ella no. Per què se li havia donat a l'home l'honor de saludar l'Univers? El feminisme a penes començava a ser un gran tema de conversa però moltes dones van dir: “...perquè nosaltres no estem saludant al Univers, por què no tenim la ma aixecada?”. I la Linda, responia: "El problema es que si tots dos aixecant la mà, els extraterrestres es poden pensar que tots els habitants de la Terra van amb les mans aixecades”.
Però un altre gran entrebanc es va presentar a la qüestió, els representem amb genitals o sense? La bellesa del disseny del diagrama rau en la seva precisió matemàtica i científica. Però, per a la Linda, això presentava un problema: havia de decidir amb quants detalls anatòmics els representava. Tot i que la dècada dels 70 estava impregnat d'amor lliure i vida sense masses complicacions, el corrent dominant als EEUU encara era força “mojigata” quan es tractava de dibuixos de dones nues. La Linda deia: "Moltes de les estàtues que havia estat veient, no tenien genitals femenins molt específics ...no sabia què fer". I afegia "Faltaven pocs dies, crec que cinc, perquè ens deixessin posar la placa a la nau espacial, i Carl em va dir: “No facis res que ens pugui ficar en embolics amb la NASA o donar a qualsevol una excusa perquè no posin la placa a la nau espacial'".
Finalment la Linda Sagan va decidir no dibuixar els genitals femenins. Però no va acabar la controvèrsia. L'escàndol va esclatar. El rellotge ja estava en compte regressiu, l'hora d'enlairar-se el Pioneer 10 s'acostava i la reacció pública a la placa anava cobrant impuls. S'havia convertit en notícia nacional, però no estava gens clara quina era l'opinió dels nord-americans. Uns hi estaven completament a favor, però d’altres, completament en contra. Els qui més van alçar la veu van ser els que pensaven que les figures nues eren una forma de pornografia. El mateix Frank Drake, comentava: "La NASA estava molt preocupada perquè alguns membres del Congrés eren molt conservadors i els ofenia que els diners dels contribuents s'utilitzessin per enviar obscenitats a l'espai".
I afegia: "Recordo que em van convidar a un programa de televisió nacional matutí al Canadà i quan vaig acabar d’ensenyar i de descriure la placa, vaig mirar al meu voltant i tots estaven horroritzats” vaig preguntar: “Que passa?”, i em van respondre “Ens acomiadaran a tots”, “És la primera vegada que es mostra un humà nu a la televisió canadenca! està prohibit!".
Finalment i sense que cessés el debat, la sonda Pioneer 10, es va enlairar el 2 de març de 1972 des de Florida, amb la placa fermament adherida, i va començar el seu llarg viatge per l'espai. Ràpidament es va convertir en la primera nau espacial que creuava el cinturó d'asteroides.
El 4 de desembre de 1973, abans de l'esperat, va arribar a Júpiter i immediatament va enviar magnífiques fotos en color de la superfície del planeta, cada vegada es veia més gran. Després va continuar el seu camí cap a l'espai exterior. A l'estiu de 1983, la Placa de la Pioneer havia passat per les òrbites de Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. El 13 de juny, va arribar a l'última frontera, al extrem del nostre Sistema Solar i el va creuar. La sonda Pioneer 10 va enviar el seu últim missatge el 23 de gener de 2003, i mai més se'n ha sabut res mes. El que sabem es que es dirigeix cap a l’estrella Aldebaran, a la constel·lació de Taure, però trigarà més de dos milions d’anys a arribar-hi.
La seva companya, la Pioneer 11, es va llançar el 5 d’abril de 1973 i va ser la primera sonda a fer un sobrevol a Saturn. L’últim contacte amb la Pioneer 11 va ser l’últim dia de novembre de 1995. Actualment, es dirigeix cap a la constel·lació de l’Àguila, i arribarà a una de les seves estrelles en uns 4 milions d’anys.
Fins ara no sabem si la Placa de la Pioneer ha estat vista per algun extraterrestres. Si és així, no ens han respost !!
La Voyager 1, passarà a 1,6 anys llum de distancia de l’estrella Gliese 445, actualment a la constel·lació de Camelopardalis on hi arribarà en uns 40.000 anys, per tant, ...trigarem força en saber si aquesta comunicació haurà tingut èxit.
La Voyager 2, en uns 40.000 anys, arribarà a uns 1,7 anys llum d’una estrella anomenada Ross 248, una petita estrella de la constel·lació d’Andròmeda.
Com va dir Carl Sagan, “la nau espacial es trobarà i el disc només es reproduirà si hi ha civilitzacions espacials avançades a l'espai interestel·lar, però el llançament d'aquesta “ampolla” a l’oceà' còsmic diu una cosa molt esperançadora sobre la vida en aquest planeta”.
Missatge de la sonda Clipper
I fins aquí els principals missatges enviats cap a l’espai aprofitant el suport de sondes que es troben viatjant per l’espai interestel·lar, ...però, hi ha nous missatges en noves missions? La resposta es que, Sí.
Continuant amb la tradició històrica de la NASA d'enviar missatges inspiradors a l'espai, l'agència especial a tornat a enviar un missatge amb la nau Europa Clipper cap a Europa, la lluna glaçada de Júpiter.
Aquesta lluna mostra una sòlida evidència de posseir un oceà sota la seva escorça gelada, amb més del doble de la quantitat d’aigua que es troba a tots els oceans de la Terra.
Així que, el passat 14 d’octubre (avui fa 107 dies) es va llançar aquesta sonda, des de la plataforma 39A de Cap Cañaveral, amb un coet SpaceX Falcon Heavy.
L’Europa Clipper te previst arribar a Júpiter a l’abril de 2030, després d’un viatge de 2.900 milions de quilometres i entrarà en orbita al voltant de Júpiter i des de on farà 49 sobrevols propers a Europa.
Aquesta connexió amb la Terra s’honrarà amb una placa de metall triangular a bord de la nau, iniciativa de Douglas Vakoch, president de l’organització METI, especialitzada en la cerca de vida intel·ligent a l’univers.
En aquest placa hi figura l'anomenada equació de Drake, també hi ha gravat un poema manuscrit, de la poeta nord-americana Ada Limón, titulat “Elogi al misteri: un poema per a Europa”. Finalment, la placa inclou el retrat d’un dels fundadors de la ciència planetària, Ron Greeley, els esforços inicials del qual per desenvolupar una missió a la lluna Europa, ja fa més de dues dècades van establir les bases d’aquesta missió Europa Clipper.
També les freqüències d’emissió de l’hidrogen i hidroxil, entre les quals es troba el rang d’emissió més probable per a detectar, algun dia, un senyal d’una civilització.
I per últim incorpora un microxip de silicona amb més de 2,6 milions de noms de persones que van voler acompanyar aquesta missió. Aquest microxip està instal·lat al centre d'una il·lustració amb una ampolla enmig del sistema jovià, com una referència a la campanya Missatge en una Ampolla de la NASA, la qual va convidar el públic a enviar els seus noms a la nau espacial.
Figura 6. Placa de la missió Clipper
La placa, està feta de metall de tàntal i te una mida aproximada de 18 per 28 centímetres i 1 mil·límetres de gruix, posseeix elements gràfics en ambdós costats.
Ja hem explicat els símbols que incorpora a una cara, en l’altre es mostren els dissenys que varis lingüistes van recopilar enregistrant símbols de la paraula “aigua” en 103 llengües, provinents de famílies d'idiomes de diferents llocs del món, entre elles el català i l’euskera.
Els fitxers d'àudio van ser convertits en formes d'ona (representacions visuals d'ones de so) i van ser gravats amb làser a la placa. Les formes d'ona s'irradien des d'un símbol que representa el senyal per a “aigua” en la llengua de senyes nord-americana.
En l'esperit del Disc d'Or de la nau espacial Voyager, que transporta sons i imatges per transmetre la riquesa i diversitat de la vida a la Terra, el missatge estratificat d'Europa Clipper té com a objectiu despertar la imaginació i oferir una visió unificadora.
I com a epíleg, m’agradaria fer la següent reflexió en veu alta. Aquestes plaques i missatges enviats en sondes com les Pioneer, les Voyager i l’Europa Clipper són molt més que simples objectes de metall amb gravats. Són testimonis del nostre desig innat de comunicar-nos, d'explorar i de deixar una empremta en l'univers. Aquests missatges encapsulen la nostra curiositat, la nostra creativitat i la nostra esperança de trobar altres formes de vida intel·ligent.
Encara que la possibilitat que aquests missatges siguin trobats per una civilització extraterrestre és remota, ... és molt remota, el fet d'haver-los enviat ja és un èxit en si mateix. Ens recorda que som una espècie capaç de somiar en gran i d'unir-nos per aconseguir fites extraordinàries.
Així doncs, mentre continuem explorant els confins de l'espai, recordem que cada missatge enviat és una declaració d'amor a l'univers i una prova de la nostra determinació per comprendre el nostre lloc en ell. Potser algun dia, en un futur llunyà, aquests missatges seran trobats i respostos, i la humanitat haurà fet un pas més en el seu viatge per descobrir els misteris de l'univers.
Gràcies per la vostra atenció i per compartir aquest viatge amb mi !!
Col·loqui
Estic convençut que contactarem amb extraterrestres molt abans que qualsevol d’aquestes naus. Jo també, crec que contactarem d’aquí pocs milers i les naus potser les trobarà algú d’aquí milions d’anys.
Aquests missatges mostren la unitat de la gent de la Terra, i això és mentida perquè estem tots barallats. Es veritat, la humanitat fa pena, però si hi ha alguna cosa que funciona és la ciència. Pensa que tot i l’enemistat entre les grans potències, a nivell científic col·laboren.