L'ASTRONÒMICA

Conferència de l'Astronòmica de Sabadell. Joan Carles Carles, 6 de novembre de 2024

El 19 d'octubre de l'any 1989 es va produir un incendi a la part convencional de la central nuclear de Vandellòs. El que en principi era un incendi a la part externa de l'edifici del reactor va acabar portant unes conseqüències greus i importants a la resta de la instal·lació. Aquest incendi en l'escala internacional de classificació d'incidents i accidents nuclears de l'OIE es va classificar com a nivell 3 i fins al moment ha estat l'incident més greu de les centrals nuclears espanyoles.

Antecedents

Als anys 50 l'estat espanyol va iniciar el desenvolupament i l'aposta per a l'energia nuclear. Inicialment es va crear un organisme, la Junta de Energia Nuclear, que provenia d'estaments militars, i que s’encarregava d'efectuar la investigació i el desenvolupament de possibles projectes nuclears a l'estat espanyol.

L’any 1964, amb la llei 25/64 d'energia nuclear, es van establir les bases per al desenvolupament d'aquest tipus d'energia a l'estat espanyol. I aquest organisme, que inicialment s'havia creat amb un caràcter més d'investigació i desenvolupament, se li va atorgar també la funció de la inspecció i l'emissió d'informes sobre la seguretat de les instal·lacions nuclears i radioactives. Aquesta llei encara està en vigor, amb moltes modificacions, incorporacions i desenvolupaments posteriors. Com a conseqüència de tot plegat, l'estat espanyol va decidir la creació,  construcció i posada en marxa de les tres primeres centrals nuclears, la primera generació de centrals nuclears. Avui en dia, totes elles ja estan tancades, no n’hi ha cap que estigui en funcionament.

La primera va ser la central nuclear de José Cabrera, situada a Zorita, a la província de Guadalajara. Era una central de tecnologia d'aigua lleugera, d'aigua a pressió, i el fabricant va ser Westinghouse, tecnologia americana. Produïa 160 MW i va estar en funcionament des de l'any 1968 fins l'any 2006.

La segona va ser la central nuclear de Garonya. Era una central també d'aigua lleugera, però enlloc d'aigua a pressió era d'aigua en ebullició. I la tecnologia també era americana, de l’empresa General Electric. Disposava d'una potència elèctrica de 460 MW i va estar en funcionament des de 1971 fins el 2017.

Finalment, la tercera va ser la central de Vandellòs 1. Era una tecnologia totalment diferent a les dues anteriors, ja que era d’urani natural i grafit gas, amb una potència elèctrica de 500 MW. Es va posar en funcionament l'any 1972, i va ser productiva fins l’any 1991, quan es va decidir la seva aturada i parada definitiva.

Els plans energètics posteriors, que es van anar desenvolupant a l'estat espanyol durant els anys 1972, 1975 i 1979, van posar en marxa una segona generació de reactors d'aigua lleugera. És a dir, amb aquesta segona generació de reactors es va optar per la tecnologia de Westinghouse o de General Electric. Ja no hi va haver cap altra central amb la tecnologia de Vandellòs 1.

L’any 1979 es va produir un accident nuclear importat als  Estats Units, l'accident de Fremont Island 2, en el qual es va produir una pèrdua de refrigerant del reactor. Aquesta central era una central d'aquesta tecnologia d'aigua a pressió, i va ser un accident amb conseqüències greus, tant per la instal·lació com per l'emissió de radioactivitat a l'exterior. En l'escala internacional de classificació dels accidents, es va classificar com a nivell 5. Això va suposar que el gran programa d'expansió de l'energia nuclear que hi havia en aquells moments arreu del món, sobretot en dos països, França i Estats Units, es va aturar. Es van acabar de construir algunes centrals que estaven en procés de construcció, es va continuar mantenint les que estaven en marxa, però als Estats Units no se’n va construir cap més. Per contra, França va continuar amb el seu programa de desenvolupament de l'energia nuclear i va anar completant el seu parc de centrals nuclears.

L’any 1980 es va produir un altre accident nuclear important, aquesta vegada a la central francesa de Saint Laurent des Eaux. Aquest accident va tenir un impacte directe sobre Vandellòs 1, ja que era una central amb la mateixa tecnologia i amb el mateix tipus de desenvolupament. Aquest accident es va classificar com a nivell 4 dins d'aquesta escala de classificació dels accidents nuclears.

Com a conseqüència d'aquests accidents i d'altres problemes, l'any 1984, a Espanya es va decretar una moratòria nuclear. En aquell moment s'estaven construint i s'havien ja posat en marxa algunes altres centrals, per exemple, la d'Ascó, i va suposar l’aturada definitiva de les dues centrals que s'estaven construint a Valdecavalleros, a Extremadura, i de les dues centrals que hi havia també en construcció i en fase avançada, a Lemoniz, al País Basc. Aquesta moratòria nuclear, finalment, la vam acabar pagant tots amb el rebut de la llum, amb un concepte de tancament d'aquestes centrals nuclears que estaven en un estat avançat de construcció.

Central nuclear de Vandellós 1

Anem a veure una mica la tecnologia de la central de Vandellòs, en què consistia i per què era tan diferent de les centrals que són les que han continuat en funcionament arreu del món, que bàsicament són les centrals d’aigua lleugera.

La central de Vandellòs era una central de tecnologia d’urani natural i grafit gas. Les seves característiques eren que el combustible que es feia servir per la producció de la reacció nuclear dins del reactor, era d’urani natural. A les altres centrals, el combustible era urani enriquit (235).  El moderador era el grafit, i el refrigerant - el que extreu el calor que es produïa durant la reacció nuclear- era diòxid de carboni a pressió dintre de l'edifici del reactor. Tenia una potència aproximadament de 500 MW, malgrat que per alguns problemes de disseny es va limitar la seva potència durant el funcionament a uns 400-420 MW.

Mentre que les altres centrals d’aigua lleugera disposaven de tres barreres de protecció, aquesta només en tenia dues. La primera era el propi element combustible, la baina d’urani natural; la segona era l'edifici del reactor; i la tercera era l'edifici de contenció. En el cas de Vandellòs 1 aquest era un edifici merament de protecció contra els fenòmens atmosfèrics, però no tenia la capacitat de contenir gasos radioactius ni altres productes que es poguessin alliberar del nucli del reactor. Per tant, veiem una primera singularitat important amb aquesta central, que només tenia dues barreres.  

Figura 1. Descripció del reactor de Vandellòs 1

Una altra característica important -que va jugar un paper rellevant durant l'accident- era que aquest tipus de centrals tenien una proporció de cremat de combustible molt baixa comparada amb els reactors d'aigua lleugera. Estem parlant d'una proporció de pràcticament una desena part. Això, per un costat, feia que l'evacuació del calor generat, sobretot quan s'arribava a la parada, fos molt més fàcil que no pas amb els reactors d'aigua lleugera, però per contra, els costos d'aquest tipus de centrals eren més alts perquè, per aconseguir una potència similar, es necessitava més volum, i els nuclis d'aquest tipus de reactors eren molt més voluminosos que no pas els d'aigua lleugera. D’aquí també la dificultat de situar un reactor d'aquest tipus dins d'un edifici de contenció.  

La central de referència que tenia Vandellòs 1 era la central francesa de Saint Laurent des Eaux, on hi havia dues unitats com aquesta. De fet, els francesos van ser els que van desenvolupar i van portar aquesta tecnologia a la fase d’explotació.  

Una altra característica que tenia aquesta central era que el seu manteniment es podia fer en funcionament, no calia parar-la. A la imatge (figura 2) podem veure una fotografia de l’edifici del reactor on hi havia una màquina, important des del punt de vista d’enginyeria, perquè podia realitzar una sèrie de missions complicades: situar-se sobre la llosa del reactor, obrir els canals que hi havia per sobre del reactor, mantenir la refrigeració i extreure el combustible gastat. Tot això amb el reactor en funcionament. Llavors es movia a través d’uns rails per extreure el combustible gastat per portar-lo a l’edifici de les piscines on s’emmagatzemava.

Al cap d’un temps, i després d’haver-se refredat, aquest combustible s’enduia cap a França amb un tren, on es feia el seu reprocessat, se separaven les parts dels elements radioactius de les part metàl·liques més convencionals. Aquesta era una altra singularitat d'aquest tipus de centrals.

Figura 2. Edifici del reactor

Qui va posar en marxa i va explotar aquesta central durant tots els anys que va funcionar va ser HIFRENSA, que era un consorci d'empreses de les quals n’hi havia quatre de catalanes (ENHER, FECSA, HECSA, SEGRE) juntament amb el soci majoritari, Electricité de France, que tenia el 25% del consorci, que era també la que explotava les dues centrals que tenien a França, a Saint Laurent des Eaux.

Es va iniciar la seva construcció l'any 1968 i va començar l’explotació comercial l’any 1972, amb un permís d’explotació provisional. L'experiència operativa durant tots aquests anys va ser molt satisfactòria, sobretot si es compara amb les centrals de referència de Saint Laurent des Eaux, que van tenir dos accidents que a l'època van ser bastant greus. El 17 d'octubre de 1969 -uns 20 anys abans- un error en la màquina de recarrega del combustible va produir danys en cinc elements combustibles de la central SLA1, la qual cosa va implicar que s'hagués de parar i va estar un any parada per poder treure tots aquests elements de dins del reactor i poder-la tornar a posar en funcionament. I el 13 de març de 1980 es va produir l’altre accident ja esmentat, a la central SLA2, on dos elements combustibles es van fondre i la central va estar parada durant tres anys per extreure’n també tot el material radioactiu. Va ser un accident de nivell 4 perquè hi va haver l’alliberament d’una part de productes de fissió a l’atmosfera.

Aquestes dues centrals es van parar definitivament als anys 1990 i 1992 respectivament, però cal dir que a finals dels anys 60, amb el que els francesos van anomenar la “guerre des filieres”, la tecnologia dels reactors d’aigua lleugera van guanyar la batalla sobre els reactors de grafit gras. Malgrat que els francesos havien sigut els que havien desenvolupat la tecnologia dels reactors de grafit gas i que la tecnologia de l'aigua lleugera venia dels Estats Units, els francesos van optar per aquesta segona tecnologia, sobretot per un tema de costos econòmics. És a dir, que ja a partir dels anys 70, es pot dir que aquesta altra tecnologia ja havia quedat totalment al marge. S’havien construït algunes centrals a França i al Regne Unit, en total sis o set centrals, però es van anar parant totes elles. Tot i això, el 29 d'abril de 1982 es va concedir el permís definitiu d’explotació a la central de Vandellòs 1. És un fet bastant excepcional i que no s'explica gaire bé com es va produir, sobretot en aquestes dates.

Consejo de Seguridad Nuclear

Continuant amb aquest repàs de memòria històrica de l'energia nuclear al nostre país, us explicaré una mica la història del Consejo de Seguridad Nuclear, que era l'organisme al qual jo pertanyia com a inspector i al qual vaig estar treballant fins a l'any 1991.

El Consejo és un organisme independent, que va ser creat per la llei 15/80. Se li van encarregar les funcions de vigilància i control de les instal·lacions nuclears i radioactives. Anteriorment aquesta vigilància la feia la Junta d'Energia Nuclear (posterior FIEMAT), però, seguint una mica el model americà de separació del poder executiu amb les tasques de vigilància, es va creure oportú fer aquesta separació i crear aquest organisme, que és independent del Ministeri d'Indústria i informa directament al Congrés dels Diputats semestralment i quan la comissió d'indústria i energia del Congrés li ho demana.

L’any 1982 es van incorporar els primers funcionaris, que venien de la Junta d'Energia Nuclear, i es va organitzar el Consejo, amb un president i quatre consellers. Després hi ha un cos tècnic estructurat en diverses direccions tècniques, una de les quals és la de tecnologia nuclear.

És sorprenent que el Consejo es va crear el 22 d'abril de l'any 1980 i justament el 29 d'abril del 1982 es va concedir el permís definitiu d’explotació a la central de Vandellós 1, quan pràcticament no hi havia encara l'organisme en marxa. No sé quin tipus d’avaluació es va fer per concedir aquest permís. De fet, aquest permís marcava una sèrie de condicions que havien de millorar la seguretat física, la protecció perimetral de la central, i la protecció contra incendis, però era un permís molt genèric i únic. Va ser l'única central nuclear espanyola a la qual se li va concedir un permís definitiu d’explotació. La resta de centrals, se'ls va anar concedint permisos d’explotació provisionals, amb més o menys durada, però sempre amb un procés de revaluació contínua de la seguretat que no es va produir en el cas de Vandellòs 1.

L'any 1985 es van crear les primeres oposicions al cos tècnic i jo vaig entrar com a funcionari al Consejo de Seguretat Nuclear. Durant tot aquest període d'inici dels 80, es va posar en marxa la segona generació de centrals nuclears espanyoles. Quan jo em vaig incorporar, no hi havia coneixement, no hi havia experts en la tecnologia de la central de Vandellós a l’organisme, sí en la tecnologia d’aigua lleugera de les noves centrals, tant de les d'aigua a pressió com les d'aigua en ebullició.

Un dels primers llocs on se'm va destinar va ser a França, a l’Institute de Radioprotection et de Surete Nucléaire, per veure què és el que havien fet els francesos amb aquest tipus de tecnologia. La sorpresa que em vaig endur, i que vaig explicar a la meva tornada de França, va ser que els francesos havien dut a terme un programa de millores d’aquestes centrals nuclears, arran dels dos accidents greus que havien tingut.

Funcionament d’una central nuclear

Anem a veure com funcionava una central nuclear d’aquest tipus, d'aigua a pressió i d'aigua en ebullició (figura 3). Una central nuclear és com una central tèrmica, però enlloc de produir-se una combustió de carbó o de fuel, té un reactor nuclear que produeix vapor d’aigua, que surt per unes canonades, passa per una turbina i produeix electricitat. Es complementa amb un condensador, que fa que aquest vapor, que ha servit per moure les turbines, es condensi, es torni líquid una altra vegada, i es torni a injectar cap el circuit per tornar a produir aquest vapor d'aigua i tornar a tancar el circuit.

Figura 3. Funcionament del reactor nuclear

En aquest tipus de centrals també hi havia un edifici de piscines, on es dipositaven els elements radioactius. I hi havia un circuit terciari, on es condensava l’aigua, que en aquest cas es refrigerava amb aigua de mar. Hi havia un circuit obert d’aigua de mar que entrava i sortia i servia per condensar l’aigua del circuit interior. Finalment hi havia l’edifici exterior, que en aquest cas només servia per protegir la central de les inclemències meteorològiques però no per contenir qualsevol problema interior.

Per evacuar el calor que es produïa en el reactor nuclear es feia servir diòxid de carboni a pressió (28-29 bars), que s’injectava a través de quatre turbosoplants (ventiladors gegants). El funcionament normal era en sentit contrari al funcionament en termosifó, és a dir, es feia circular l'aire fred que entrava al reactor cap a baix, es passava pel l’intercanviador, es refredava i es tornava a injectar cap a munt.

Aquesta central no havia de parar per fer la recarrega del combustible, com passava amb altres centrals, sinó que només parava per fer tasques de manteniment. Quan es parava, els ventiladors seguien funcionant durat unes setmanes per extreure el calor residual, ja que les centrals nuclears, al tenir elements radioactius, generen calor contínuament durant dies, encara que es parin. Al cap d’uns dies es paraven els turbosoplants, el diòxid de carboni passava per uns filtres amb iode i era expulsat a l’exterior, perquè entraven en funcionament altres components.

Aquest tipus de centrals tenien quatre turbosoplants. En una parada normal del reactor, un únic turbosoplant era suficient per refrigerar el reactor. Per tant, a nivell de redundància podem dir que pràcticament estava tot quadruplicat. En canvi, a efectes de separació física de components era una central que tenia greus carències, com per exemple que tots els cables que alimentaven els diferents components refrigerants passaven per la part inferior del grup principal.

Primeres dues hores de l’incendi

 El 19 d’octubre de 1989 el reactor funcionava amb normalitat. Es produïen 400 MW, la temperatura d'entrada al nucli del diòxid de carboni era de 230 graus, la de sortida de 400, i la seva pressió era de 29 bars.

A les 21:39 h es va produir una alarma per vibracions anormals en la turbina 2. Seguida, pràcticament en qüestió de segons, per un incendi i diverses explosions que es van produir en aquest grup 2.

A les 21:40 h es va produir la parada manual per part dels operadors del reactor. I en paral·lel, segons l'anàlisi de l'accident, es va produir una parada automàtica. Encara que no haguessin parat el reactor els operadors, s’hauria parat automàticament. I es va produir una ruptura de totes les canonades de lubricació del grup 2, i de pèrdua d’hidrogen de refrigeració de l’alternador. Tot això va fer que aquest incendi fos devastador i molt important.

Com a conseqüència es va produir la pèrdua de corrent continu que servia per al control i comandament dels equips, també es va produir una pèrdua d’estanqueïtat i d’engreix dels turbosoplants i la pèrdua d’alimentació d’un quart del canviador de calor principal.

A les 22 h es van detectar indicis d’aigua a la cava del reactor, però es va atribuir a l’aigua que es va utilitzar per apagar l’incendi. A aquella hora també van arribar els primers bombers externs de la central nuclear, provinents de l’Hospitalet de l’Infant.

Jo era l'inspector resident i havia estat com a cap de projecte de Vandellòs 1, però l'any 1987 em van enviar a Vandellòs 2, que era quan aquesta central es va posar en funcionament. En aquell moment portàvem uns busques de localització, i des del Consejo em van dir que em dirigís a Vandellós 1 perquè hi havia un incendi important i avalués la situació del que estava passant. Jo vaig arribar cap a les 22 h i durant els primers instants ja em vaig adonar de la magnitud del problema, i sobretot de la magnitud de l’incendi. Aquesta central tenia moltes singularitats, i una de les més espectaculars era la sala de control, que estava en un tercer o quart pis, i tenia uns magnífics finestrals, per un costat dels quals veia l’incendi i per l’altre veia el mar. Normalment les sales de control de les centrals actuals són sales bunqueritzades, tancades, i sense finestres, no es veu res de l’exterior. De fet, en certs moments d’aquella nit, la sala de control es va omplir de fum i es van haver d’instal·lar uns ventiladors, justament, per extreure aquesta aire amb fum i poder fer-la més o menys habitable, ara bé el soroll dels ventiladors feia més difícil mantenir la conversa i poder parlar amb els diferents operadors que hi havia en aquell moment a la central. Hi havia molts nervis.

L’estona crítica va ser entre les 22:00 i les 00:20h. Bàsicament es pot resumir en què la refrigeració del reactor va estar mantinguda només per una turbosoplant i per un quart d'aquests canviadors de calor, que eren els que evacuaven el calor que el diòxid de carboni anava traient del nucli del rector i el traslladaven cap a la turbina. Les turbines estaven parades i, per tant, aquest vapor que s’evacuava es llançava a l’atmosfera. També es va perdre l'aire comprimit i la regulació automàtica. No hi havia il·luminació d'emergència. Va ser una situació realment molt complicada, i que, gràcies a l'actuació professional, i a vegades heroica, per part del personal de la planta, es va poder salvar, sobretot perquè en alguns moments es va produir una regulació manual i en local d'algun d'aquests components que s'havien perdut i que es van anar recuperant durant l'incendi.

Figura 4. Evolució de les temperaturas i pressions del CO2 en el reactor durant l’accident.

Amb aquesta gràfica (figura 4) ens podem adonar dels greus problemes de refrigeració que van haver-hi durant aquella nit. Bàsicament es representen tres magnituds principals, la pressió del diòxid de carboni a dins del reactor, i les temperatures d'entrada i sortida del mateix. Abans de la parada (funcionament normal), la temperatura de sortida del diòxid de carboni del reactor era de 400ºC, la temperatura d'entrada al reactor era de 230ºC i la pressió d’uns 29 bars. En el moment de la parada van caure les temperatures d’entrada i de sortida, i fins a les 22:00 h no van començar a remuntar. La temperatura d’entrada va remuntar una mica i això no va ser perillós, però la de sortida va pujar molt, fins als 310 graus. Cal pensar que a uns 315 graus es podia perdre estanqueïtat de la turbosoplant. La pressió del diòxid de carboni també va pujar i va estar a punt d’arribar a 30,1 bars, punt en el qual hi havia un sistema de protecció justament perquè no hi hagués sobrepressió, i s'haguessin obert unes vàlvules de seguretat que haguessin emès el diòxid de carboni directament cap en fora, i per tant s'hauria produït un escapament d’aquest gas cap en fora de l'edifici del reactor.

Si aquestes vàlvules s’haguessin obert automàticament haguéssim tingut un problema greu perquè per tancar-les s’hauria d’haver fet de forma manual, ja que l’incendi havia malmès el sistema de tancament automàtic. Per sort no es van obrir.

Figura 5. Cabals d’alimentació als quarts de canviador nº1 i nº2.

Com es pot veure a la següent imatge (figura 5) es van arribar a mantenir algun dels canviadors de calor dels quatre que hi havia, amb uns cabals mínims per poder alliberar el calor residual del nucli del reactor durant aquestes dues hores crítiques. Després es van recuperar uns cabals més importants i per tant es va tornar a poder refrigerar d'una manera correcta el reactor. Per tant, aquestes dues primeres hores van ser els moments més crítics de refrigeració del reactor.

Com a inspector de Vandellòs 2, tenia unes funcions encomanades pel pla d'emergència nuclear de Tarragona, que eren el control i la vigilància radiològica en cas d'accident. Per tant, la meva funció principal va ser demanar a l’explotador que en tot moment prenguessin mostres, tant de l’interior com de l’exterior de l’edifici per veure si hi havia impacte radiològic o no. Durant tota la nit jo no vaig tenir coneixement de la situació tan crítica a la que estàvem. Per part de l’explotador, en tot moment es va informar que hi havia hagut un incendi, que s'estava treballant en la seva extinció  i que s'estava en situació de parada segura. Com podeu veure, una explicació que no era del tot real amb la situació de risc que hi havia.

De les dues a les vuit hores

 Des de mitja nit fins a les 6 h del matí es va recuperar l'aigua d'alimentació auxiliar, i per tant es va anar refrigerant, però el personal de planta va detectar un altre problema afegit greu: a la cava del reactor hi havia fins a un metre d'aigua. Això va ser una sorpresa per part de tots perquè ja es veia que tanta aigua no podia provenir només de l’extinció de l’incendi.  

Finalment els operadors de planta van detectar que hi havia una junta que estava perdent aigua i que provocava aquesta inundació. Es va produir la parada de les bombes de circulació i a partir d'aquell moment els esforços es van dedicar a treure l’aigua que hi havia i que comprometia el funcionament mínim i precari dels equipaments d'evacuació del calor del reactor.

Es va mantenir la refrigeració amb dos turbosoplans, encara que els auxiliars estaven inundats. I hi havia un greu risc que els sistemes de greixatge que injectaven el greix a les turbosoplans perquè poguessin funcionar, es quedessin sense aigua i es bloquejessin, i que per tant es produís la parada d'aquestes turbosoplans.

A la 1:30 h es va controlar l’incendi. Es van intensificar les tasques de bombeig d’aigua amb equips externs. I a les 4:00 h es va declarar l’incendi extingit, amb una refrigeració precària però mantinguda.

I aquí vull posar de manifest la dificultat de totes aquestes operacions i tasques per part dels operadors. No hi havia megafonia, per tant cada cop que havien de rebre un ordre havien de pujar a la sala de control i tornar a baixar; no hi havia il·luminació, els ascensors estaven fora de servei, etcètera. En tot moment, les mesures de comprovació radiològica es van efectuar manualment perquè malgrat que també hi havia alguns instruments automàtics, estaven fora de servei perquè havien perdut l'alimentació elèctrica. Totes les mesures que es van efectuar durant aquella nit van ser mesures manuals (els operadors baixaven amb els seus equips i prenien mesures).

De les vuit hores fins a dos dies

Des de les 6 h del matí fins a dos dies després, és el temps que va costar recuperar els sistemes de parada segura. Els sistemes del canviador de parada i de la ventilació de parada, no es van recuperar fins dos dies després. Es van portar generadors elèctrics i buscar fons d'alimentació per poder-los tornar a posar en servei.

L'accident va causar greus danys a la planta, en tots els seus components, però no hi va haver danys al combustible, ni emissió de radiació a l'exterior. Finalment es va classificar com a accident de nivell 3, és a dir, no va arribar al nivell 4, com a incident important a l'escala internacional de successos nuclears. I fins avui ha estat el més greu que hi ha hagut a Espanya.

Conclusions

L’incendi va ser originat en un edifici convencional de la central degut a un problema de corrosió sota tensió en el rotor de la turbina principal, no detectat per l’explotador.

Aquest incident important va afectar sistemes de seguretat nuclear però sense repercussió radiològica ni a les persones ni al medi ambient.

El Pla d'Emergència Interior no es va aplicar en cap moment per part de l’explotador, i per tant el PENTA (pla d’emergència nuclear de la província de Tarragona) no va disposar de la informació necessària per l’adopció d’altres mesures establertes en el pla.

De les cinc modificacions que s'havien produït a la central nuclear de referència de Saint Laurent des Eaux, i que el Consejo de Seguretat Nuclear havia demanat a l’explotador l’any 1986, només se n'havien implementat tres. Les altres dues que no s’havien implementat justament eren millores en la separació física del sistema de protecció contra incendis i amb el canviador de parada, que van tenir una relació directa amb les conseqüències de l'incident. L’incident pròpiament no s’hagués pogut evitar però sí les seves conseqüències.

Conseqüències

Les conseqüències i lliçons apreses d’aquest incident van ser les següents:

El 1989 es va suspendre el permís d’explotació definitiu de Vandellòs 1. HIFRENSA inicialment mostrava voluntat de poder portar a terme les modificacions necessàries per tornar l’explotació de la central. El Consejo de Seguridad Nuclear va elaborar un informe amb unes mesures de reavaluació i d’implementar abans d’una nova arrancada molt dures. També es demanava una reavaluació genèrica de la seguretat, prèvia a una possible rearrencada de la central. A més, l’aturada de les dues centrals franceses de referència deixava orfe la central de Vandellòs 1.  I finalment va haver-hi una avaluació de costos per part del govern que es van considerar excessius i que, a més, no es van reconèixer la possibilitat d'implementar aquests costos dins del marc d'energia, la qual cosa volia dir que al final s’haguessin acabat pagant a través de la factura de la llum. Tot això va produir que l'any 1990, l’explotador HIFRENSA decidís l’aturada definitiva.

Aquell mateix any es van produir diverses querelles i acusacions per delictes de risc nuclear contra els directius i dirigents d’HIFRENSA, i també contra el director de la central, i per omissió contra la direcció tècnica del Consejo de Seguretat Nuclear per no haver pressionat o no haver exigit aquesta implementació d'aquestes modificacions  de la central.

Al cap de deu anys es va celebrar un judici oral al jutjats de Reus, amb una sentència absolutòria per a tots els acusats. No es va reconèixer el delicte de risc nuclear al no existir “peligro concreto” ni d'incompliment de normes de seguretat. Tampoc es va posar en perill concret als bens protegits, doncs es va mantenir la refrigeració del nucli i es va estar lluny de l'inici de danys al combustible nuclear.

Escenari agreujat de pèrdua de refrigeració

Molts són els periodistes o la gent que s'ha preguntat què hagués pogut passar. I aquesta pregunta és molt complexa de respondre. Pràcticament l'únic que va fer un cert exercici per saber què hagués pogut passar va ser el comissariat de l'energia atòmica, que eren els que tenien el coneixement i l’expertís d'aquest tipus de centrals. Van fer una simulació amb un programa informàtic per calcular què hagués passat si al cap de 80 minuts s'hagués afegit la pèrdua total d’aigua al canviador (de calor principal), però s’hagués mantingut en funcionament i fent circular diòxid de carboni als dos turbosoplants a aquesta velocitat de règim de parada. El resultat va ser que que al cap de dos dies i tres hores s'hagués arribat a la temperatura crítica de 600ºC, en el qual s’haguessin començat a produir danys a les baines del combustible, i al cap d’unes hores més s’hagués arribat als 650ºC.

Així, es va concloure que, donades les característiques del disseny d'aquest tipus de centrals amb una taxa de producció d'energia molt baixa i, per tant, una potència de calor residual també molt baixa, es tenia un marge d’uns tres dies per recuperar aquests components si s'haguessin arribat a perdre. Per tant, es fa difícil pensar que hagués pogut arribar a ser un altre Txernòbil, perquè la gravetat de l'accident de Txernòbil era de natura molt diferent, però sí que s'hauria pogut arribar a un accident amb danys al combustible i per tant s'hauria pogut arribar a un accident de nivell 4 o 5 en l'escala de classificació d'accidents nuclears.

Col·loqui

Voldria saber la seva opinió sobre la sentència del judici
La sentencia es basa en que no hi va haver perill concret (“peligro concreto”). Sí que és cert que no va haver ni danys al nucli ni a l'exterior d’emissió radioactiva. I, per tant, això era una querella criminal. A nivell administratiu, hi ha haver una sanció per part del Ministre d'Indústria, que potser s'ajustava més al que va passar, perquè el van tractar més com a incompliments administratius.

La tecnologia que hi havia a Vandellòs 1 era la mateixa que hi havia a Rússia?
No, la tecnologia russa era bastant diferent. El reactor de Txornòbil també era un reactor moderat amb grafit, però era un reactor refrigerat amb aigua, i el combustible era enriquit. Era una tecnologia que només el tenien els francesos i els anglesos.

Ara actualment, les piscines que hi ha encara contenen material radioactiu?
No, la central de Vandellòs 1 es va deixar en una situació de parada i desmantellament en fase 1. Es va treure tot el combustible que hi havia dintre del reactor i de les piscines, es va evacuar i es van desmuntar totes les parts convencionals, la màquina de recàrrega es va desmuntar, al reactor es va fer com una coberta que tapa l'edifici esperant que a tota la part interior decaigui la seva radioactivitat i es pugui procedir el seu desmantellament.

El problema que hi ha amb el combustible de les plantes d'aigua lleugera és que a nivell espanyol no s’ha resolt el tema del magatzem definitiu de combustible nuclear. Per tant s'està emmagatzemant a les piscines de les centrals. El cas de Vandellòs 1 era diferent perquè hi havia un conveni amb França que se l’enduia i el reprocessava.