L'ASTRONÒMICA

Messier 8 és una altra de les nebuloses més fotografiades del firmament. La seva accessibilitat des de tots dos hemisferis, el seva alta lluentor total costat de la seva gran mida (deguts fonamentalment a la seva proximitat: 4.300 anys llum) la converteixen en un objectiu habitual.

Aquesta nebulosa va ser observada ja en 1654 (o anterior) per l'astrònom italià Giovanni Battista Hodierna (aquest astrònom va ser un predecessor de Messier, ja que va preparar un catàleg amb uns 40 objectes nebulosos per tal de no confondre'ls amb potencials cometes ...) . En el catàleg de Hodierna ja apareixen M 6, M 8, M 31, M 33, M 34, M 36, M 37, M 38, M 41, M 42 i M 47. Posteriorment, Flamsteed (1680) i Chéseaux el 1746 , Le Gentil el 1747 i la Caille el 1752, la van registrar abans que Messier ho fes en 1764. L'estrella brillant 9 Sagittarii, de classe espectral O5, que se situa en el centre de la imatge, és la responsable d'escalfar/il·luminar la nebulosa.

La imatge d'aquest mes, presa només amb filtres de banda estreta, s'ha procesat de tres maneres diferents, aportant resultats diferents. El telescopi usat és un CDK de 51 cm d'obertura, f / 6,8, situat a l'Observatori Siding Spring (SSO), Coonabarabran, Austràlia. La càmera és una SBIG STX 16803 de 4.096 x 4.096 píxels. Es tracta d'una presa de 33 x 31 arcmin; per tant d'un detall de la mateixa, ja que la nebulosa completa és més gran.

Primer processat: color "natural"

Es poden utilitzar les imatges preses amb filtres de banda estreta per obtenir un color molt proper al color natural. De fet, l'espectre de la nebulosa conté, essencialment, les línies d'emissió d'Hβ (486,1 nm), OIII (498 nm), Hα (656,3 nm) i SII (672 nm). A elles se li suma un fons de continu que és detectable amb els filtres de banda ampla però que fonamentalment no fa canviar el color del conjunt, sent aquest continu clarament menys intens que les línies d'emissió. Aquest espectre es pot reproduir a l'hora de «mapejar» el color. Per a la foto d'aquest apartat, les imatges es van codificar com: Hα com vermell i com 14% de blau (per aportar la contribució d'Hβ); OIII es va codificar com verd i com blau (el color real de la línia de OIII és una combinació 50/50 de tots dos colors) i SII es va codificar com vermell. En aquest cas l'espectre visible de la nebulosa es reprodueix força bé. Com a lluminositat es va usar una combinació de les emissions dels tres filtres, amb deconvolució de diversos tipus.

Segon processat: paleta Hubble

La paleta de colors anomenada Hubble, per ser l'equip que processava aquestes imatges el que el va introduir, és una combinació de colors que té els seus partidaris i els seus detractors. Habitualment es la flama de color fals, però el seu objectiu no és en absolut reproduir els colors reals, com molt freqüentment els astrofotògrafs intenten, sinó destacar les diferències de composició mitjançant «mapejats» diferents del color natural, la qual cosa aporta més detalls a la foto . D'aquesta manera es pot clarament distingir entre els dos vermells presents en les nebuloses, SII i H a. Aquesta paleta combina SII com vermell, Hα com verd i OIII com blau. Els resultats finals varien en funció de la resta del processat.

Tercer processat: composició qualitativa i quantitativa

Així com la paleta Hubble aporta una més fàcil distinció entre els components de la nebulosa en funció del color, la descripció més quantitativa dels mateixos és més difícil, ja que es basa en la intensitat del color, i això pot induir a errors. D'aquesta manera es pot intentar crear una foto en color fals, però prèviament separant cada imatge en capes en funció de la intensitat del senyal. D'aquesta manera Hα queda convertit en sis capes, OIII en set capes i SII en sis capes. Cada capa es codifica a un color lleugerament diferent: Hα comença amb vermell i 14% de blau, anant a color magenta i rosa amb intensitats creixents. OIII comença en verd blavós movent-se a blau amb intensitats creixents i SII comença en vermell desplaçant-se a taronja amb intensitats creixents. S'afegeixen a aquestes les fotos originals (3) que codifiquen com a color real (veure «Primer processat»).

En total es combinen 22 colors en tota la gamma de l'espectre, aportant una imatge poc habitual però amb més informació del que les altres poden donar. De totes maneres, el principal inconvenient d'aquesta metodologia és el prolongat temps a dedicar al processat... aquesta foto ha necessitat unes 60 hores de treball... El següent pas és combinar les tres fotos, a proporcions diferents, però això ja és un joc estètic (encara que el resultat no és gens dolent...). 

La propera foto serà una galàxia una mica especial: M 83. L'autor pot ser contactat a: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.