L'ASTRONÒMICA

Aquest mes vam deixar enrere les fotos fetes amb el telescopi de 51 centímetres per passar a fotos de camp més ampli. Concretament, parlem d'una foto d'un sector del Gran Núvol de Magallanes (LMC). Aquesta foto és en un camp de 3x3 graus (sis diàmetres lunars per costat...) i on destaquen diversos grups nebulars.

La LMC és una galàxia de tipus SBm (una és espiral barrada de tipus magallànic i nana) situada a uns 170.000 anys llum de la Via Làctia. La seva grandària, donada la curta distància, al cel de l'hemisferi sud, és de 15x13 graus. Aquesta galàxia va ser considerada com a satèl·lit de la nostra galàxia, però a inicis del segle actual això va ser posat en dubte i per un temps la hi va considerar una galàxia més del Grup Local, però no lligada gravitacionalment a la Via Làctia. A mitjan 2009 es va publicar un estudi molt rigorós confirmant que la LMC sí que estava lligada gravitacionalment amb la Via Làctia i és, per tant, un satèl·lit seu. Aquest article també confirmava que la LMC i la SMC (Núvol Petit de Magallanes) formen part d'un sistema unit i més complex (que inclou el Corrent de Magallanes, MS). És aquest sistema «doble» que orbita un al voltant de l'altre el que orbita al voltant de la Via Làctia.

És sorprenent el gran nombre de nebuloses d'emissió que apareixen en una galàxia tan petita (comparativament a les «grans» del Grup Local: Via Làctia, M 31 i M 33). Una de les raons per a això és que, tenint encara molt gas al seu interior, aquest gas està situat proper a un dels extrems, precisament el «frontal» pel que fa del seu moviment al llarg de l'òrbita. Això provoca que el gas rebi la «pressió» del medi interestel·lar (intergalàctic, per ser més precisos) la qual cosa escalfa el gas ionitzant-lo i provocant l'emissió que s'observa. Al seu torn es produeixen estrelles que escalfen-il·luminen encara més la nebulosa.

Un dels fets més curiosos és la clara distinció química de les nebuloses. En aquesta foto s'observen nebuloses vermelles (hidrogen) i blau-verdoses (oxigen) molt diferenciades. També apareixen les que són mixtes, però en el cel de la Via Làctia no abunden les nebuloses d'oxigen únicament. A la foto es pot observar la nebulosa de la Taràntula, NGC 2070, a la zona inferior esquerra; NGC 2020, la nebulosa blavosa (oxigen) just a l'esquerra de NGC 2014, la nebulosa vermella amb forma de ventall al centre del terç superior de la foto; NGC 2035, la nebulosa localitzada just a l'esquerra de NGC 2020; NGC 1955, a la zona superior dreta i N 44, a la zona dreta del terç superior. Aquesta foto es va prendre amb un telescopi refractor de 130 mm d'obertura, f/5,7, i càmera SBIG STX16803, amb només filtres de banda estreta (Hα, OIII i SII) processada amb els colors «mapejats» per a proporcionar color natural . Aquesta foto va ser, a més, «enriquida» mitjançant barreja d'ella amb fotos d'alta resolució preses amb el telescopi CDK de 51 centímetres, també en banda estreta. Això es va fer per a les sis nebuloses principals, totalitzant 91 hores i mitja d'exposicions així com un llarg període de «hores de taula»... Els estels, com sempre, es van prendre usant filtres RGB per proporcionar-los una tonalitat més real. La localització de l'observatori és l'habitual en Coonabarabran, Austràlia.

Per a qualsevol dubte o pregunta, Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.