L'ASTRONÒMICA

9 abril 2020

Un estudi, que utilitza les dades del Chandra X-ray Observatory de la NASA i el XMM-Newton de l'ESA, ha investigat en quina mesura l'Univers és isotròpic o no. S'han utilitzat cúmuls de galàxies per mesurar importants propietats cosmològiques. El gràfic mostra els 313 cúmuls observats. L'estudi aprofita la relació entre la temperatura del gas calent que impregna un cúmul de galàxies i la quantitat de raigs X que produeix. Com més gran és la temperatura de gas en un grup, més gran és la lluminositat dels raigs X. Aquest mètode és independent de les quantitats cosmològiques, inclosa la velocitat d'expansió de l'Univers. Els resultats van donar velocitats d'expansió aparents en tot el cel, revelant que sembla allunyar-se de nosaltres més ràpid en algunes direccions que en altres. S'han propostat dues possibles explicacions. Una, que alguns grups propers poden estar sent arrossegats en la mateixa direcció per altres grups de galàxies. Una altra és que l'Univers no és realment el mateix en totes direccions, potser a causa de que l'energia fosca no és uniforme. Qualsevol d'aquestes dues explicacions cosmològiques tindria conseqüències significatives. Més explicació en el Chandra.

8 abril 2020

Margaret Burbidge ha mort a l'edat de 100 anys. Va ser una líder mundial en astrofísica que va ajudar a formular la nostra comprensió de la nucleosíntesi estel•lar i es va convertir en la primera directora del Royal Greenwich Observatory i presidenta de la American Astronomical Society. Després de doctorar-se en el Mill Hill Observatory a Londres durant la Segona Guerra Mundial, es va mudar als Estats Units el 1951 per ocupar un lloc en el Yerkes Observatory, i va tornar a Regne Unit dos anys després. Va ser autora principal amb William Fowler, Fred Hoyle i el seu marit Geoffrey Burbidge del primer article sobre la nucleosíntesi estel•lar en 1957: la formació d'elements a través de reaccions nuclears en el nucli de les estrelles. Més informació a la RAS.

8 abril 2020

La col•laboració del Event Horizon Telescope (EHT), que fa un any varen publicar la primera imatge del forat negre de la galàxia M 87, ara ha publicat informació del quàsar 3C 279 a la constel•lació de Virgo, que es va extreure l’any 2017. S’ha observat el jet relativista que es creu que emana del forat negre supermassiu. El quàsar brilla amb un punt de llum al seu centre, que és ultrabrillant i parpelleja perque grans quantitats de gasos i estrelles cauen dins del forat negre, provocant dos fins jets de plasma amb velocitats properes a la velocitat de la llum. Les observacions de l’EHT mostren detalls més fins que mig any llum, amb detalls perpendiculars als jets que canvien en els seus detalls més fins al llarg dels dies. Més informació al Max-Planck-Institut.

7 abril 2020

Les capes superiors de les atmosferes dels planetes gasosos (Saturn, Júpiter, Urà i Neptú) són calentes, a l'igual que passa a la Terra. Però, a diferència de la Terra, el Sol està massa lluny per donar compte d'aquestes altes temperatures. Una nova anàlisi de les dades de la sonda Cassini de la NASA ha trobat una explicació viable per a Saturn, i possiblement per als altres planetes: les aurores als pols nord i sud del planeta. Els corrents elèctriques, desencadenades per les interaccions entre els vents solars i les partícules carregades dels satèl•lits de Saturn, encenen les aurores i escalfen l'atmosfera superior. Durant el Grand Finale de la sonda, quan va realitza 22 òrbites molt properes a Saturn, es van recopilar dades per a un nou mapa de temperatures de l'atmosfera. Van veure que la temperatura arriba al seu màxim en les aurores i que els vents distribueixen la calor cap a altres latituds. Més informació a NASA.

4 abril 2020

Observacions de l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) han permès obtenir imatges d'un gas pertorbat per intensos raigs emanats per un forat negre supermassiu en una galàxia situada a 11.000 milions d'anys llum. Aquests dolls de matèria ionitzada procedents de forats negres són poc coneguts, però dispersen els núvols de gas en les galàxies i inhibeixen la formació d'estrelles. Per estudiar-los s'ha observat l'objecte MG J0414+0534, la llum del qual està distorsionada per la gravetat d'una altra galàxia situada al mig que, a manera de lent, provoca una amplificació de la llum. Aquesta amplificació ha permés observar que els núvols de gas que envolten als raigs pateixen violents moviments de fins a 600 km/s. Les imatges reconstituïdes mostren la pols i el gas ionitzat en vermell i les emissions de monòxid de carboni en verd, en una estructura bipolar. Segurament estem presenciant l'etapa inicial de l'evolució dels dolls de la galàxia. Més informació a l'ALMA.

1 abril 2020

Observacions del Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA han proporcionat evidències d'un forat negre de massa intermèdia. Aquest tipus de forats negres són més petits que els supermassius que es troben als nuclis de les galàxies i més grans que els forats negres estel•lars. Són objectes molt evasius, per la qual cosa cal descartar altres explicacions possibles. Es va utilitzar el Hubble per donar seguiment a les observacions de raigs X del Chandra de la NASA i del XMM-Newton de l'ESA després d'una potent erupció de raigs X de l'any 2006 que no estava clar si es va originar dins o fora de la nostra galàxia. L'erupció es va atribuir a una estrella que es va destruïr després d'acostar-se a un forat negre. Es va veure que la font, anomenada 3XMM J215022.4-055108, estava en un nucli despullat d'una galàxia nana per les seves interaccions properes amb una altra galàxia. El forat negre té més de 50.000 vegades la massa del nostre Sol. Més informació al Hubble.

21 març 2020

Un equip d'astrònoms va descobrir, gràcies a l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA), òrbites sorprenents en discos protoplanetaris al voltant d'estrelles binàries. Fins ara, la majoria dels discos observats estan al voltant d'estrelles solitàries, pocs en estrelles binàries. S'han utilitzat observacions de l'ALMA per determinar el grau d'alineació de 19 discos protoplanetaris al voltant d'estrelles binàries. S'ha observat que el grau de desalineació entre les estrelles binàries i els seus discos depèn en gran mesura del període orbital de les estrelles. Mentre menor sigui el període orbital de l'estrella binària, més gran és la probabilitat que tingui un disc alineat amb les seves òrbites. Mentre que les estrelles binàries amb períodes superiors a un mes solen tenir discos desalineats. Més informació a ALMA.

21 març 2020

Fent servir l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA s'han realitzat algunes de les primeres proves experimentals de la teoria de cordes, un conjunt de models destinats a unir totes les forces, partícules i interaccions conegudes. S'ha intentat detectar signes d'una partícula encara no detectada amb massa molt baixa similar a un axió. La manca de detecció en aquestes observacions del Chandra ajuda a descartar algunes de les versions de la teoria de cordes. L'equip va buscar aquestes partícules en el cúmul de galàxies Perseus. En un cúmul de galàxies, els fotons de raigs X poden viatjar a través d'una gran quantitat de gas calent dins d'un camp magnètic. Alguns dels fotons de raigs X poden patir la conversió en partícules similars a axions, i al revés, al llarg del viatge. Tals conversions causarien una distorsió en l'espectre de raigs X. Més informació a Chandra.

12 març 2020

Utilitzant el Very Large Telescope (VLT) de l'ESO, un equip d'investigadors ha observat un planeta extrem on se sospita que plou ferro. Es tracta d'un planeta gegant ultracalent, denominat WASP-76B, que té una banda diürna que està permanent encarada cap la seva estrella a causa de les forces de marea. Aquest costat diürn té una temperatura que supera els 2.400 graus centígrads, prou alta com per vaporitzar metalls. Els forts vents porten el vapor de ferro a la banda nocturna, més freda a uns 1.500 graus centígrads, on es condensa en forma de gotes de ferro. L'exoplaneta es troba a 640 anys llum de distància a la constel•lació de Piscis. El costat diürn rep milers de vegades més radiació que la Terra del Sol. El vapor de ferro es condensa a la zona on el vent entra a la zona nocturna, el capvespre, però no apareix en l'alba. Més informació a l’ESO.

12 març 2020

Els astrònoms han reflexionat, durant anys, per què la nostra galàxia, la Via Làctia, no té un disc pla, sinó que esta corbada cap amunt per una banda i cap avall per l'altre. Les dades del satèl•lit de mapatge d'estrelles de l'ESA, Gaia, suggereixen que la distorsió podria ser causada per una col•lisió contínua amb una altra galàxia més petita que crearia ones en el disc galàctic com passa amb una roca llançada a l'aigua. El fenomen és una precisió i podria comparar-se amb una baldufa mentre gira el seu eix. L’ordit de les ones completaria una rotació completa al voltant de el centre de la Via Làctia entre 600-700 milions d'anys, més gran que la velocitat de les estrelles; el Sol triga 220 milions d'anys. Es desconeix, però, quina galàxia podria estar causant les ones, encara que es suggereix la galàxia nana de Sagittarius. Més informació a l’ESA.