Notícies astronòmiques
Aquí trobareu una selecció de les notícies més interessants relacionades amb l'astronomia i l'espai.
2 abril 2021
Estimen que només el 5% de l'univers està constituït de matèria bariònica, la matèria ordinària que forma a les estrelles, els planetes i els éssers vius; la resta és matèria fosca i energia fosca. No obstant això, fins ara la major part d'aquesta matèria no s'ha pogut trobar. Un equip, en el qual participa l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC), ha descobert que aquesta matèria perduda es troba omplint l'espai entre les galàxies en forma de gas calent de baixa densitat. La mateixa tècnica proporciona, a més, una nova eina que prova que l'atracció gravitacional experimentada per les galàxies és compatible amb la Teoria de la Relativitat General. La nova metodologia estudia l'estadística de mapes de desplaçaments al vermell de galàxies, ignorant la conversió a distàncies. Aquests mapes són sensibles a l'atracció gravitatòria entre galàxies en escales còsmiques i mostren que tot l'espai, des de nosaltres fins al fons de radiació còsmica de microones, és ple d'aquesta matèria bariònica no visible. Més informació a l’IAC.
> Add a comment >26 març 2021
Un equip d'astrònoms liderat per Agustín Sánchez-Lavega (Universitat del País Basc, Espanya) ha publicar un informe detallat al Journal of Geophysical Research: Planets sobre la Gran Taca Vermella de Júpiter. Tot i que la Manxa ha disminuït des de 1879, no es pot predir la seva desaparició en el futur. Les trobades amb altres tempestes en els últims anys han provocat una major contracció, el que porta a prediccions que la icònica tempesta s'esvairia. No obstant això, les noves dades i anàlisis realitzades revelen que les trobades també han impulsat l'energia de la Gran Taca Vermella, per la qual cosa és probable que sobrevisqui. Des de 1879, la Gran Taca Roja s'ha reduït d'uns 40.000 quilòmetres inicials fins a 15.000 km actuals. La intensa vorticitat de la Gran Taca Vermella, i la seva grandària i profunditat en comparació amb altres vòrtex, garanteix la seva llarga vida. Més informació al JGRP.
> Add a comment >26 març 2021
Investigadors de la Universitat Nacional d'Austràlia (ANU) han confirmat l'existència d'un nucli intern més intern de la Terra. L'autora principal de l'estudi, Joanne Stephenson, afirma que, si bé aquesta nova capa és difícil d'observar, les seves propietats poden apuntar a un esdeveniment dramàtic i desconegut en la història de la Terra. S'han trobat evidències que poden indicar un canvi en l'estructura del ferro central del nucli terrestre, el que suggereix potser que hi va haver dos esdeveniments de refredament separats en la història de la Terra. La Terra té quatre capes principals: l'escorça, el mantell, el nucli extern i el nucli intern. La idea d'una altra capa diferent es va proposar fa un parell de dècades. Mitjançant l'ús d'un algoritme de recerca molt intel·ligent per rastrejar milers de models del nucli intern, s’ha trobat un canvi en la direcció lenta de l'anisotropia a uns 650 km. Més informació a ANU.
> Add a comment >25 març 2021
El telescopi Event Horizon (EHT) ha revelat avui una nova vista de l'objecte massiu al centre de la galàxia M87. Com es veu en llum polaritzada. S'ha vist que una fracció significativa de la llum al voltant del forat negre de M87 està polaritzada. És la primera vegada que els astrònoms han pogut mesurar la polarització, una signatura dels camps magnètics, tan a prop de la vora d'un forat negre. Mostra una evidència crucial per comprendre com es comporten els camps magnètics al voltant dels forats negres, i com l'activitat en aquesta regió molt compacta de l'espai pot impulsar poderosos dolls que s'estenen molt més enllà de la galàxia. Les observacions suggereixen que els camps magnètics a la vora del forat negre són prou forts com per fer retrocedir el gas calent i ajudar-lo a resistir l'atracció de la gravetat. Més informació al EHT.
> Add a comment >20 març 2021
Utilitzant el conjunt ALMA (Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array) un equip d'astrònoms ha mesurat per primera vegada, de forma directa, els vents de l'estratosfera de Júpiter. Mesurar les velocitats del vent a l'estratosfera de Júpiter és impossible a causa de l'absència de núvols en aquesta part de l'atmosfera. No obstant això, els astrònoms van obtenir una ajuda alternativa amb la col·lisió del cometa Shoemaker-Levy 9, el 1994. Aquest impacte va produir noves molècules en l'estratosfera de Júpiter que s'han estat movent amb els vents des de llavors. Un equip, dirigit per Thibault Cavalié, del Laboratori d'Astrofísica de Bordeus (França), ha rastrejat una d’aquestes molècules, el cianur d'hidrogen, per mesurar els "dolls" estratosfèrics a Júpiter. El resultat més espectacular és la presència de forts dolls, amb velocitats de fins a 1.450 km/hora, que es troben a prop dels pols. Aquestes velocitats del vent són més del doble de les velocitats màximes aconseguides en la Gran Taca Vermella. Aquests dolls podrien comportar-se com un vòrtex gegant amb un diàmetre de fins a quatre vegades el de la Terra i uns 900 quilòmetres d'altura. També s'han detectat dolls a l'equador de la planeta amb velocitats mitjanes d'uns 600 quilòmetres per hora. Més informació a ALMA i ESO.
> Add a comment >15 març 2021
Investigadors de l’Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC), usant l'instrument MEGARA del Gran Telescopi Canàries, han observat i analitzat un raig de gas que emergeix del centre de la nebulosa planetària NGC 2392, la qual cosa apunta a l'existència d'una estrella companya. Les nebuloses planetàries poden presentar formes esfèriques, bipolars o de gran complexitat i, tot i que encara es desconeix per què es desenvolupa una forma o una altra, els indicis apunten a la participació de dolls bipolars de material llançats per l'acció d'una estrella companya. En els anys 80 es va descobrir per primera vegada un "flux bipolar" d'alta velocitat en NGC 2392. Ara quatre dècades després, gràcies a l'instrument MEGARA, s'ha aconseguit separar l'emissió terriblement feble del raig d'emissió nebular. S'ha vist que consisteix en dos grans glòbuls que emergeixen de l'estrella central i que s'estenen més enllà de la closca externa de la nebulosa. El material del doll té una velocitat d'uns 206 quilòmetres per segon, una edat d'uns 2.600 anys i una mida lineal que dobla la de la pròpia nebulosa. Més informació a l’IAA.
> Add a comment >13 març 2021
Investigadors de la Universitat de Texas a Austin creuen que han tancat el cas de l'extinció dels dinosaures, que esta vinculat definitivament amb un asteroide que es va estavellar contra la Terra fa 66 milions d'anys. La peça clau és la trobada de pols de l'asteroide dins el cràter d'impacte, localitzat prop del poble de Chicxulub a la Península de Yucatán. Part del cràter està en alta mar i part en terra. El cràter està enterrat sota de moltes capes de roques i sediments. Una missió de 2016 va extreure nuclis de roca de la part del cràter en alta mar. El signe revelador de la pols d'asteroides és l'element iridi, que és rar en l'escorça terrestre, però que està present en nivells elevats en certs tipus d'asteroides. Els investigadors van trobar a la capa de sediment dipositada en els dies o anys posteriors a l'impacte altes concentracions d'iridi. Aquesta pols és tot el que queda de l'asteroide de 11 km de diàmetre que es va estavellar contra el planeta provocant l'extinció del 75% de la vida a la Terra, inclosos tots els dinosaures no aviaris. Més informació a la UT.
> Add a comment >12 març 2021
El 6 de desembre de 2016, una partícula d'alta energia anomenada antineutrí electrònic es va precipitar a la Terra des de l'espai exterior a una velocitat propera a la de la llum. La partícula transportava 6,3 petaelectronvolts (PeV) d'energia. La interacció va ser capturada per un telescopi massiu enterrat a la glacera antàrtica, l'Observatori de Neutrins IceCube. IceCube ha vist un fenomen predit pel físic Sheldon Glashow el 1960. Amb aquesta detecció, els científics van proporcionar una altra confirmació del Model Estàndard de física de partícules. El resultat ha sigut publicat el 10 de març de 2021 a Nature. Sheldon Glashow va predir que un antineutrí podria interactuar amb un electró per produir una partícula encara no descoberta, si l'antineutrí tingués l'energia adequada, a través d'un procés conegut com ressonància. Quan la partícula proposta, el bosó W-, va ser finalment descoberta en 1983, va resultar ser molt més pesada. La ressonància de Glashow requeriria un antineutrí amb una energia de 6,3 PeV, gairebé 1.000 vegades més enèrgic del que és capaç de produir el Gran Col·lisionador d'Hadrons de CERN. Més informació a IceCube.
> Add a comment >11 març 2021
Un equip d'astrònoms amb l'ajuda del Very Large Telescope, de l'ESO, del Very Large Array i del Telescopi Keck, a Estats Units, ha descobert i estudiat detalladament la font més llunyana d'emissions de ràdio coneguda fins ara. La font és un quàsar "ràdio-intens", un objecte brillant amb potents dolls que emeten en longituds d'ones de ràdio. El quàsar acabat de descobrir, anomenat P172+18, es troba a uns 13.000 milions d'anys llum de distància i el veiem com era quan l'Univers tenia tot just uns 780 milions d'anys. Tot i que s'han descobert quàsars més distants, aquesta és la primera vegada que els astrònoms han estat capaços d'identificar les reveladores signatures de dolls de ràdio en un quàsar en una etapa tan primerenca de la història de l'Univers. P172+18 s'alimenta gràcies a un forat negre uns 300 milions de vegades més massiu que el nostre Sol que està consumint gas a un ritme impressionant. El descobriment podria proporcionar importants pistes per ajudar els astrònoms a entendre l'Univers més llunyà. Més informació en l’ESO.
> Add a comment >
11 març 2021
Nou rècord de distàncies. Utilitzant l'Observatori de raigs X Chandra de la NASA s’ha trobat el forat negre supermassiu més distant amb un raig detectat en raigs X. La font d'aquest raig és un quàsar amb un forat negre supermassiu de ràpid creixement, anomenat PSO J352.4034-15.3373 (PJ352-15 per abreujar), que es troba al centre d'una jove galàxia situada aproximadament a 12.700 milions d'anys llum de la Terra. Chandra va revelar una emissió de raigs X a uns 160.000 anys llum de distància del quàsar. Més informació a Chandra.
> Add a comment >