L'ASTRONÒMICA

16 juliol 2021

S'han fet servir mesuraments de la sonda espacial Juno de la NASA a Júpiter i dades de la missió XMM-Newton de l'Agència Espacial Europea (ESA) en òrbita terrestre per a resoldre un misteri de 40 anys sobre els orígens de les inusuals aurores de raigs X de Júpiter. Per primera vegada s'ha vist tot el mecanisme en funcionament. Júpiter té les aurores més poderoses del Sistema Solar i és l'únic dels quatre planetes gegants amb aurores en raigs X. Es va observar a Júpiter a través de Juno i XMM-Newton durant els dies 16 i 17 de juliol de 2017. Durant aquest lapse XMM-Newton va observar a Júpiter contínuament durant 26 hores i va veure una aurora de raigs X que polsava cada 27 minuts. Al mateix temps Juno havia observat aquesta regió del planeta abans de l'alba. Es va descobrir que les fluctuacions del camp magnètic de Júpiter causaven les aurores de raigs X polsants. El límit exterior del camp magnètic és colpejat directament per les partícules de vent solar i comprimit. Aquestes compressions escalfen els ions que estan atrapats en l'extens camp magnètic de Júpiter desencadenant un ciclotró d'ions electromagnètics (EMIC), que fa que les partícules que guiades pel camp xoquin amb l'atmosfera del planeta i activin les aurores de raigs X. Més informació a la NASA.

14 juliol 2021

S'ha confirmat a través d'un estudi liderat per Ingrid Pelisoli, del Departament de Física de la Universitat de Warwick, que un sistema binari es troba en les primeres etapes d'una espiral que probablement acabarà en una supernova de tipus Ia. La parella, anomenada HD265435, es troba aproximadament a 1.500 anys llum de distància; està composta per una estrella subenana calenta i una estrella nana blanca que orbiten entre si a una velocitat vertiginosa amb un període de al voltant de 100 minuts. S'ha mesurat que el sistema té una massa total de 1,6 masses solars, just per sobre del límit de Chandrasekhar de 1,4 masses solars. Per tant, es creu que la fusió de les dues estrelles donarà com a resultat una supernova de tipus Ia. Només s'han descobert un grapat d'altres sistemes estel·lars que arribaren a aquest llindar. Com les dues estrelles ja estan prou a prop, es convertiran en supernova en uns 70 milions d'anys. Més informació a Keck.

5 juliol 2021

La col·laboració d'un equip de quatre potents telescopis ha descobert la nana blanca més petita i més massiva vista fins ara. Les nanes blanques més petites resulten ser més massives pel fet que de la seva mida no està regulada per la combustió nuclear sinó per la mecànica quàntica. Es creu que aquesta estrella nana blanca, anomenada ZTF J1901+1458, és la fusió de dues nanes blanques que formaven un sistema binari originant una estrella nana blanca amb una massa de 1,35 el nostre Sol, que està molt a prop del límit de estabilitat, que és de 1,4 masses solars. La nova nana blanca té un camp magnètic extrem gairebé mil milions de vegades més fort que el del Sol i gira sobre el seu eix a un ritme frenètic d'una revolució cada set minuts. Té un diàmetre de tan sols 4.300 km i està a 130 anys llum de distància, a la constel·lació d'Aquila. Es tracta d'un objecte interessant perquè està en el límit màxim abans d'explotar com supernova del tipus Ia. Encara que és molt especulatiu, és possible que la nana blanca sigui prou massiva com per col·lapsar encara més per donar una estella de neutrons. Més informació al Keck.

2 juliol 2021

Els astrònoms Pedro Bernardinelli i Gary Bernstein, de la Universitat de Pennsilvània, han trobat un cometa gegant amagat entre les dades de la Dark Energy Camera (Decam) instal·lada al telescopi Victor M. Blanco de 4 m de l'Observatori Interamericà Cerro Tololo. Es denomina Bernardinelli-Bernstein (C/2014 UN271). S'estima que és unes mil vegades més massiu que un cometa típic i podria dir-se que és el cometa més gran descobert en els temps moderns. Té una òrbita extremadament allargada; ha viatjat des del núvol d'Oort durant milions d'anys. És el cometa més distant que s'ha descobert i permetrà veure’l evolucionar en el seu camí cap al Sol, encara que no es preveu que es converteixi en un espectacle a simple vista. Té un diàmetre d'entre 100 i 200 quilòmetres. És bastant diferent a qualsevol altre vist abans i l'estimació de mida enorme es basa en la quantitat de llum solar que reflecteix. El seu viatge va començar a una distància de més de 40.000 UA i ara està a una distància d'unes 20 UA; brilla a la magnitud 20. L'òrbita del cometa és perpendicular al Sistema Solar i arribarà al periheli en 2031, a 11 UA del Sol. Més informació a NOIRLab.

1 juliol 2021

Una investigació liderada per Paul K. Byrne de la North Carolina State University, suggereix que l'escorça superior de Venus està dividida en grans blocs envoltats per cinturons d'estructures tectòniques que es mostren a la foto en groc-vermell més clar. Alguns d'aquests blocs es mouen i s’empenyen, el que evidencia una activitat tectònica a Venus. El lent batre del mantell de Venus sota de la superfície podria ser el responsable. La troballa ha utilitzat dades de radar de dècades d'antiguitat per explorar com la superfície de Venus interactua amb l'interior del planeta. Els límits de les àrees planes i baixes mostren relativament poca deformació i són blocs individuals de l'escorça de Venus que s'han mogut, girat i lliscat entre si al llarg del temps, i és possible que ho hagin fet en el passat recent. El motor geològic de Venus podria estar funcionant encara, produint vulcanisme. Més informació a NCSU.

29 juny 2021

S'han trobat evidències convincents de que hi ha un tercer tipus de supernoves. Les estrelles supergegants vermelles amb masses de més 10 de sols col·lapsen al centre el que fa que les capes externes explotin i deixin un estella de neutrons o un forat negre. Les estrelles amb masses inferiors a 8 sols i que tenen una estrella companya es contrauen en una nana blanca que atreu matèria de l'estrella adjacent fins a explotar com a supernova. Però les estrelles de masses entre 8 i 10 sols haurien d'explotar de forma diferent. La seva immensa pressió interna obligaria els electrons a fusionar-se amb els nuclis atòmics provocant una caiguda sobtada de la pressió dels electrons que precipitaria un col·lapse i la consegüent explosió de les capes circumdants. El que quedaria enrere seria una estella de neutrons una mica més massiva que el nostre Sol. La supernova de 2018, anomenada SN 2018zd, s'ha vist que coincideix amb el perfil d'una supernova de captura d'electrons. Així mateix, la supernova de 1054, que va provocar la nebulosa del Cranc, tenia característiques que recorden SN 2018zd. Més informació a Berkeley.

24 juny 2021

El 13 d'agost de 2020 vam publicar la notícia de que la disminució de brillantor de l'estrella supergegant Betelgeuse probablement va estar causada per un núvol de pols que va bloquejar la seva llum. Ara, un equip d'astrònoms ha publicat noves imatges de la superfície de l'estrella preses en l'Observatori Europeu Austral (VLT d'ESO) que mostren clarament com va canviar la seva brillantor. La investigació revela que, efectivament, l'estrella va ser parcialment ocultada per un núvol de pols. La foto mostra imatges obtingudes al gener i desembre de 2019 i al gener i març de 2020. Al mes d'abril de 2020, l'estrella havia tornat a la seva brillantor normal. En un estudi, publicat a Nature, l'equip va revelar que la misteriosa atenuació va ser causada per un núvol polsegós que enfosquia l'estrella. La superfície de Betelgeuse canvia regularment a mesura que les bombolles gegants de gas es mouen, s'encongeixen i s'inflen dins de l'estrella. L'equip conclou que, un temps abans de la Gran Atenuació, l'estrella va expulsar una gran bombolla de gas que es va allunyar d'ella. Quan, poc després, es va refredar una zona de la superfície, aquesta disminució de la temperatura va ser suficient perquè el gas es condensés en forma de pols sòlid. Més informació en l’ESO.

20-juny-2021

Gràcies a l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) s'ha descobert un vent galàctic titànic impulsat per un forat negre supermassiu ara fa 13.100 milions d'anys, en la galàxia J1243 + 0100. És l'exemple més antic observat de tal vent fins a la data. Al centre de moltes galàxies grans s'amaga un forat negre supermassiu que és milions de vegades més massiu que el Sol. Es creu que les galàxies i els forats negres van créixer i evolucionar junts (coevolució) a través d'algun tipus d'interacció física, que poden els vents galàctics. A mesura que la matèria comença a moure’s a alta velocitat a causa de la gravetat del forat negre, emet una energia intensa, que pot empènyer cap a fora el vent galàctic. L'estudi va revelar que hi ha un flux de gas d'alta velocitat que es mou a 500 km/s en J1243 + 0100. També ha mesurat la massa del nucli central de la galàxia que és d'uns 30.000 milions de vegades el Sol. La massa del forat negre supermassiu de la galàxia, és aproximadament l'1% d'això. Aquestes dades impliquen que la coevolució dels forats negres supermassius i les galàxies ha estat passant des del naixement de l'Univers. Més informació a ALMA.

18-juny-2021

Al cor de cada galàxia massiva hi ha un forat negre amb un camp gravitatori que, encara que molt intens, afecta només a una petita regió al voltant de el centre galàctic però les propietats observades de les galàxies només poden explicar-se a partir de l'acció d'aquests forats negres. Les prediccions teòriques suggereixen que els forats negres al créixer generen prou energia com per escalfar i expulsar a grans distàncies el gas present en les galàxies. Un estudi liderat per Ignacio Martín Navarro, investigador de l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC), ha tractat d'esbrinar si la matèria i la radiació emesa en l'entorn dels forats negres és capaç d'alterar l'evolució, no només de la galàxia amfitriona, sinó també d'aquelles galàxies satèl·lits que estan al seu voltant. Els resultats de l'estudi suggereixen que hi ha un tipus particular d'acoblament entre galàxies i forats negres, mitjançant el qual són capaços d'expulsar material a grans distàncies dels centres galàctics, arribant a alterar fins i tot l'evolució d'altres galàxies properes. Més informació a IAC.

13-juny-2021

Un equip d'astrònoms va utilitzar l'Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA) per completar el primer cens de núvols moleculars en l'Univers proper, revelant que, en contra de l'opinió científica anterior, aquests vivers estel·lars no tenen tots el mateix aspecte ni actuen igual. Les estrelles es formen a partir de núvols de pols i gas amonedades núvols moleculars, o vivers estel·lars, que poden formar milers o desenes de milers de noves estrelles. Entre 2013 i 2019, a través del projecte PHANGS (Physics at High Angular Resolution in Nearby Galaxies) és van dur a terme el primer estudi sistemàtic de 100.000 núvols a 90 galàxies. S'ha revelat que les llars d'infants estel·lars no són iguals en diferents galàxies, sinó que canvien d'unes a altres. L'estudi analitza la gamma de condicions en què viuen els núvols de gas formadores d'estrelles en l'univers actual. Els núvols situats a les denses regions centrals de les galàxies tendeixen a ser més massives, més denses i més turbulentes que els núvols que resideixen en les tranquil·les afores d'una galàxia. El cicle de vida dels núvols també depèn del seu entorn. Més informació a ALMA.