El firmament no és únicament el que es veu d'un Univers inabastable. El firmament és el reflex del que per a moltes civilitzacions ha sigut evident a la vista, però desconegut, misteriós. I no hi ha millor al·licient per a fer volar la fantasia que el desconeixement. Per això els cossos del firmament, sempre i en totes parts, hagin sigut convertits en aureolats éssers protagonistes d'extravagants llegendes, i molts convertits en déus mereixedors de culte que són dispensadors de beneficis o de desgràcies.

EL SOL

Mentre la majoria de civilitzacions adoraven el déu Sol, donador de vida, moltes a la Lluna i també a Venus, naixien i creixien llegendes i mites. Aquests astres eren elevats al panteó dels déus suprems que tenien el poder de passejar-se pel més sublim dels paisatges, el que ho envolta tot: el cel.
A l'antic Egipte, la deessa celeste era Nut, esposa de Gueb, la Terra; tot el cel era Nut, d'horitzó a horitzó. Era tal el seu poder, que cada capvespre es menjava Ra (el déu solar per excel·lència) per tornar-lo a parir a l'alba després de transcórrer la nit flanquejada per centenars d'estrelles, vives representacions del ka i el ba dels mortals dignes.
Entre els caldeus, el déu Anu portava al Sol recorrent les quatre regions del cel flanquejat per un exèrcit d'estrelles. Era el déu suprem, responsable de la saviesa, de l'escriptura, de l'agricultura i de la astronomia mateixa, que va cedir part del seu poder a un déu més jove, Marduk. A Assíria el déu celeste era Nab, i a Sumèria, el déu dels cels i la Terra era Enlil, gens semblant a la beatífica Nut dels egipcis ja que desbordava una agressivitat més pròpia de les tempestats que de la bellesa i la pau del cel.
A les civilitzacions precolombines el Sol era, també, el déu suprem. Els asteques tenien a Huitzilopochtli ("Colibrí del Sud") com a déu del Sol i de la guerra, fill de la deessa de la Terra, Coatliucue, mare, també de la deessa de la Lluna, Coyolxauhqui i d'altres quatre-cents fills encarnats en altres tantes estrelles, que eren vençuts i humiliats a cada alba pel seu germà major Huitzilopochtli.

Quelcom semblant a les responsabilitats del caldeu Anu, és el que li succeïa a Itzamna, déu maia del dia, que incentivava i protegia les ciències, l'escriptura i el calendari. Tots eren déus masculins, clar reflex de la supremacia masclista en cada una d'aquestes civilitzacions, supremacia de la què es desmarcava Japó, atès que els seus dies eren presidits per la lluminosa deessa Amaterasu-Omikami ("La gran deïtat que brilla en el cel"), protectora de la humanitat.
La rica mitologia grega ens mostra a un déu-Sol en un escenari majestuós. Helis, fill de Hyperió, presideix i il·lumina amb el seu rostre radiant un palau celeste de ibori, ben diferent del fosc paisatge nocturn. És l'obertura de les seves portes el que dóna llum al dia entre el traginar de les seves germanes Eos (l'aurora) i Selene (la Lluna).

ELS PLANETES

Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn són planetes coneguts de sempre. La seva elevada lluminositat, igual o superior a la de les principals estrelles, ha cridat poderosament l'atenció de totes les civilitzacions, que els han vist moure's de maneres molt particulars entre les estrelles. Mercuri i Venus, alternant les seves èpoques de visibilitat a un costat i a l'altre del Sol, i els restants desplaçant-se pel firmament amb moviments directes o retrògrads, de velocitats inconstants, que resultaven inexplicables.
A l'antic Egipte, la deessa celeste era Nut, esposa de Gueb, la Terra; tot el cel era Nut, d'horitzó a horitzó. Era tal el seu poder, que cada capvespre es menjava Ra (el déu solar per excel·lència) per tornar-lo a parir a l'alba després de transcórrer la nit flanquejada per centenars d'estrelles, vives representacions del ka i el ba dels mortals dignes.
L'estudi dels seus moviments i la necessitat de predir-los per a satisfer aquestes creences, van donar lloc en l'antiga Mesopotàmia, fa sis mil anys, al naixement de què avui en diem astronomia de posició. En realitat, així va néixer la vertadera ciència astronòmica en simbiosi amb la meteorologia i amb l'astrologia, ja que en aquella època no es feia distinció entre els fenòmens que succeïen dins de l'atmosfera i els externs; i és evident que molts d'aquests fenòmens tenen una repercussió directa en la vida.
De tots els planetes, Venus, per ser el més lluminós, és el que ha sigut objecte de més llegendes en antigues civilitzacions, destacant les mesoamericanes. De totes maneres, l'origen dels noms actuals dels planetes esdevé de personatges de la mitologia romana, reflex la grega.
Mercuri era el missatger dels déus romans (Hermes, el dels grecs), personificat en el planeta per ser el més inquiet, el que més ràpid va d'un costat a un altre del Sol.
Venus era la deessa més bella del panteó romà (Afrodita, en el grec), i per això és fins a cert punt lògic que estigués representada en els cels a través de la més bella de les estrelles, a vegades del matí, a vegades de la tarda.
Mart, el planeta de marcat color rogenc, pren el nom del déu de la guerra (Ares, el seu equivalent grec). El seu luminar sembla desprendre llampecs d'ira, de color sang, sempre disposat a iniciar la batalla contra qualsevol altre dels fantasmes celests.

Júpiter, el déu suprem de Roma, déu de déus, escampa jovialitat des del seu tron en el Parnàs a pesar que la seva iconografia el mostra amb expressions greus, a l'igual a com el grec Zeus feia des de l'Olimp. Encara que en època romana no era sabut, Júpiter pot ostentar amb raó l'honor de ser el Senyor dels Cels perquè és, amplament, el major de tots els planetes. Els seus quatre satèl·lits principals, Ió, Europa, Ganimedes i Callisto, són quatre amants del fogós Zeus, el qual no dubtava a repartir les seves apetències entre l'un i l'altre sexe.
Saturn, com a pare dels déus, era el portador de la vellesa, a l'igual com Cronos dirigia el pas dels temps. Va engolir els seus fills perquè no fossin més importants que ell, de la mateixa manera a com el temps s'ho menja tot.

EL ZODÍAC

La parcel·lació de la zona eclíptica en 12 "cases" sembla un invent dels sacerdots-astrònoms-astròlegs de l'antiga Babilònia. Per a determinar amb precisió el moviment de la Lluna i els planetes, que sempre es desplacen dins d'una franja de pocs graus per sobre i per sota del camí del Sol (l'eclíptica), van dividir aquest en 12 parts de 30º i, dins de cada una d'elles, van triar les tres estrelles més lluminoses per a utilitzar-les de referència. A partir d'aquestes estrelles determinaven les posicions, aconseguint precisions de 6'. És el mateix procediment que es continua utilitzant avui en dia en astrometría, encara que amb centenars de milers d'estrelles.
Els babilonis o els seus predecessors van ser els creadors de les constel·lacions tal com les concebem avui, agrupacions d'estrelles més o menys lluminoses, els esquemes de les quals oferien alguna similitud amb animals o amb algun dels personatges dels seus mites. Amb origen en la primera època babilònica són: el Bou, els Bessons, el Rinoceront (ara Unicorn), l'Escorpí, el Sagitari, la Verge, el Capricorn, l'Àguila, el Lleó, la Hidra, el Peix Austral, el Llop i el Corb. Algunes d'aquestes figures corresponen a la zona zodiacal, de manera que coincideixen aproximadament amb les "cases", encara que algunes d'elles, com l'Escorpí i el Lleó, eren, originàriament, més grans, amb més estrelles, i després van ser dividides.
La transmissió de coneixements va arribar a Grècia i, des d'allí, als nostres dies. Per això la majoria de les 12 constel·lacions zodiacals actuals perduren des de fa quatre mil anys, encara que revestides de llegendes gregues. Avui, per norma de la Unió Astronòmica Internacional, tenen la seva nomenclatura en llatí.
Aries (el Be). Segons uns era l'anyell d'or que, d'acord amb el mite dels Argonautes, va ser immolat a Zeus i transportat al cel per aquest. Segons altres era la cabra Amaltea, encara que a aquesta també se la representa amb la constel·lació de Capricornus.
Taurus (el Toro). Podria associar-se al toro en què es va transformar Zeus per a raptar a Europa. No obstant això, el fet que resulta més evident és que el Toro s'encara al gegant Orió per a defensar les Plèiades, fràgils i belles nimfes ascendides al cel després de la seva desgraciada mort.
Gèminis (els Bessons). El nom de la constel·lació evoca els bessons Càstor i Pòl·lux, fills de Zeus i de Leda i germans d'Hel·lena de Troia. Protectors de grans gestes, van ser capaços d'aplacar la tempestat que estava a punt de fer naufragar al navili Argos.
Càncer (el Cranc). A l'època babilònica es considerava a aquesta regió celeste com un buit pel que descendien les ànimes del més enllà a fi d'associar-se als cossos. Realment, hi ha en ella poques estrelles destacades. És el cranc que Hera va llançar contra Hèracles quan aquest lluitava amb la hidra; al pobre cranc el va matar després Iolau, el nebot d'Hèracles, el qual va acudir a ajudar-lo en el combat. A la cartografia celeste no està clar de si es tracta d'un cranc de riu o de mar, motiu pel qual a vegades és representat de forma allargada (de riu) o circular (de mar).
Leo (el Lleó), és una de les poques constel·lacions de la qual les estrelles principals poden arribar a identificar-se amb la forma de l'animal que representen. La seva estrella més lluminosa va ser batejada per Copèrnic com Regulus ("Reietó"), encara que aquesta atribució real ja venia d'antic. Plini l'anomenava "estrella real", però per als babilònics era "El Rei". Els grecs veien en la constel·lació al lleó de Nemea, mort per l'incansable Hèracles.
Virgo (la Verge). Des de la més remota antiguitat s'associa a una donzella que porta a la mà un feix d'espigues (la seva estrella principal és Spica, "L'Espiga"). D'acord amb aquesta idea, cada civilització li ha atribuït el personatge que més li ha interessat. A Egipte era la deessa Isis, entre els grecoromans va ser Ceres o Persèfona. També va podia ser Herigoné, recompensada amb el seu ascens als cels pel seu amor filial, i fins i tot Astrea, la deessa de la justícia, segons altres, que, si així fos, la tindríem en el cel per partida doble.
Llibra (la Balança). La balança ha sigut sempre, i continua sent, el símbol de l'equitat i la justícia, exhibit, en aquest cas, per la deessa Astrea, filla de Zeus i Temis, que va regnar en la Terra però que va acabar fugint als cels (on roman) escandalitzada pels crims dels homes. Abans de l'època grega, aquesta constel·lació no existia. Les seves estrelles eren una extensió de la pinça de l'escorpí.
Scorpius (l'Escorpí). Orió, malgrat la seva gegantina figura i al seu to amenaçador, va acabar sent vençut per la picadura d'un minúscul escorpí. L'animalet va actuar per orde de la deessa Artemis i aquesta, per a recompensar-ho, el va pujar al cel, com se solia fer.
Sagittarius (el Sagitari o Arquer). El nom de la constel·lació té el seu origen en la disposició de diverses de les seves estrelles que recorda un arc amb una fletxa a punt de disparar. Després es va convertir en un centaure, esser fantàstic meitat cavall i meitat home, proveït d'un arc i disposat a disparar la seva fletxa contra l'escorpí. No ha de confondre's amb la constel·lació austral de Centaurus (el Centaure), un altre arquer mític que ataca el Llop.
Capricornus (el Capricorn). A l'època babilònica era un rinoceront, animal abundant en les regions de l'Eufrates i del Tigris. De la banya del rinoceront es va passar a la cabra de llarga i única banya, encara que, per a complicar-ho més, l'animal tenia cua de peix. Era la cabra Amaltea, dida de Zeus. Macrobi (segle V d.C) va atribuir la simbologia a què el Sol, després d'aconseguir el seu punt més baix en el firmament, havia d'enfilar-se per l'eclíptica tal com una cabra ho fa per la muntanya.
Aquarius (l'Aquari o Aiguader). Es tracta d'un home que per mitjà d'una àmfora aboca aigua a la boca del Peix Austral, on es troba la brillant estrella Fomalhaut. Segons uns era Ganimedes l'encarregat de distribuir l'aigua en els cels, però segons altres el responsable de fer-ho era Aristeu, el pare d'Acteó.
Piscis (els Peixos). La deessa Afrodita i el seu fill Eros eren perseguits per Tifó, però dos peixos els van agafar i sense tocar a terra se'ls van emportar fora de perill, lluny de l'Eufrates. Naturalment, van ser recompensats amb el seu ascens als cels. Se'ls representa invertits (un mirant a un costat i un altre cap a l'altre), lligats els dos per la cua per mitjà d'una corda o units de boca a boca per mitjà d'un sedal.

TRES BELLES LLEGENDES

Queda clar que la majoria de personatges, animals i també objectes que tenen la seva representació en les constel·lacions, van ser llançats allà per algun o un altre motiu, generalment per a ser recompensats després d'una gesta gloriosa realitzada en aquest depravat món. Els relats són molts, i alguns s'enllacen entre ells. D'altres hi ha diverses versions, amb diferents començaments o disferents finals. La Mitologia celeste és extraordinàriament rica i imaginativa. Com a mostra oferim tres relats, tots ells amb el conegut final de l'ascens als cels.

Les Plèiades
El cúmul obert de les Plèiades, a la constel·lació del Toro, mostra a ull nu entre 6 i 9 estrelles, depenent de la transparència del cel i de l'agudesa visual de l'observador. La Mitologia grega ens explica que les Plèiades eren set joves nimfes (deesses de la Naturalesa), filles d'Atles i Pleione: Maia, Electra, Taigeta, Alcione, Celaeno, Asterope i Merope. Totes es van casar amb déus, excepte Merope que ho va fer amb un plebeu, motiu pel qual s'amaga, avergonyida, i quasi mai és visible.
Tenien unes germanes, les Hiades, que van morir de tristesa a causa de la mort d'un altre germà, Hiant. I no podent resistir el dolor de tan macabre esdeveniment, les Plèiades es van suïcidar. Llavors els altres déus les van ascendir al cel, col·locant ambdós grups prop un de l'altre.

Corona Borealis
La constel·lació de la Corona Boreal té el seu origen en una de les diverses versions que hi ha del mite d'Ariadna, deessa de Grècia.
A Creta, tancat en el Laberint, habitava el monstre diví Minotaure, a qui el déu Minos havia d'alimentar anualment amb 14 joves d'Atenes (set barons i set dones). Teseu es va oferir voluntari amb la intenció d'acabar amb el Minotaure i alliberar així els atenesos. Quan va arribar a Creta, la deessa Ariadna es va enamorar d'ell i li va proporcionar els mitjans que precisava per a matar el monstre, més un rodet de fil per a estendre pel Laberint a fi de tenir després una guia per a poder sortir. Teseu va vèncer i, al tornar a Atenes, es va emportar Ariadna. En el trajecte van fer una parada a la platja de Naxos, on Ariadna es va quedar dormida mentre Teseu romania en el navili.
En aquesta situació, Teseu va rebre una orde de la deessa Minerva perquè immediatament salpés en direcció a Atenes, per la qual cosa Ariadna va quedar abandonada a Naxos, presa de desconsol. Va acudir en la seva ajuda la deessa de l'amor, Afrodita, proposant-li un casori amb Bacus, el déu del vi i del deliri. Aquest li va regalar una corona d'or i pedreria forjada per Vulcà, però Ariadna, profundament enamorada de Teseu, no va poder suportar l'oferiment i es va suïcidar.
Bacus, en veure-la morta, va agafar la seva corona i la va llançar als cels a fi de perpetuar la seva memòria. Des de llavors les perles de la corona són les estrelles de la Corona Boreal.

Coma Berenices
La subtil constel·lació de la Corona de Berenice té una llegenda basada, en el seu principi, en un fet real:
El faraó egipci Ptolemeu III Évergetes I (246-222 a.C) s'havia casat amb Berenice II de Cirene quant va haver d'entaular batalla contra els seleucides. La seva esposa, dotada d'una bella cabellera trenada i daurada, va prometre tallar-se-la i lliurar-la al temple de la deessa Afrodita si el seu espòs tornava sa i estalvi.
Com sigui que l'espòs va arribar victoriós, Berenice es va tallar la cabellera i la va lliurar cerimoniosament al temple. Va succeir que durant una nit algú la va robar i, en saber-ho, Ptolemeu III va enfadar-se de tal manera que volia matar tothom. Per a calmar-ho, l'astrònom Conò de Samos, que pel que es veu es trobava de pas per la cort, va fer sortir a l'aire lliure al faraó i li va mostrar al firmament el conjunt d'estrelles en què s'havia convertit la cabellera, deixant eterna constància de l'agraïment de Berenice a la deessa Afrodita.